CRÍTICA TV

'After life': del somriure a la llàgrima

El guió de la sèrie posa el focus en el desencant per la vida

Netflix ha estrenat ‘After life’ perquè us l’empasseu d’una tirada: sis capítols de vint-i-cinc minuts. Tot i la sobrietat de la realització, els plantejaments i la durada, la sèrie és una petita joia en l’oceà de melodrames de ficció que amb més mitjans i més pretensions no aconsegueixen ni sacsejar ni dir tantes coses. Escrita, dirigida i protagonitzada per Ricky Gervais, l’humorista s’allunya de la seva fama de desafiar els límits de l’humor per fer equilibris en un àmbit molt delicat i commovedor de l’existència humana.

Gervais interpreta el Tony, un redactor d’un diari britànic local, ‘The Cambury Gazette’. En plena depressió per la mort de la seva dona i contrariat per uns impulsos de suïcidi que no gosa culminar, l’única vàlvula d’escapament és exterioritzar la seva ira envers els que l’envolten i fins i tot l’intenten ajudar.

La sèrie arrenca de manera contundent amb el protagonista mirant un vídeo de comiat que li ha deixat la seva dona, el clàssic: “Si estàs veient això és que ja m’he mort”. Aquest recurs narratiu es repetirà al llarg dels sis episodis, tot i que no només per adquirir un to tràgic sinó també per esdevenir un cant a la vida una mica terapèutic.

La intermitència narrativa entre la mala llet sense reserves i un dolor profund i contingut carregat de sensibilitat, porta l’espectador a navegar constantment entre el somriure i la llàgrima, entre el benestar televisiu i l’afligiment per allò que ens explica. De tant en tant, a més, s’aconsegueixen seqüències devastadores que fan plantejar-se qüestions ètiques o morals. Al voltant del protagonista hi ha uns secundaris esplèndids que ajuden a configurar la seva personalitat: el cunyat i director del diari, el nebot, el seu pare, la infermera del geriàtric, l’amic fotògraf, la redactora debutant, la secretària inoportuna, el drogoaddicte repartidor de diaris, l’amiga prostituta, la coneguda del cementiri, el psicòleg, la seva gossa i fins i tot la dona absent. Tots construeixen un cosmos extraordinari que pot generar, més enllà del gaudi de la ficció, hores de conversa sobre circumstàncies vitals i emocionals. L’entramat esdevé meravellós.

El guió posa el focus en el desencant per la vida, ja sigui a través de les notícies que cobreix el protagonista o del seu propi patiment i el dels altres. Malgrat aquest nihilisme permanent i aquesta necessitat d’explorar l’existència humana, 'After life' no és una sèrie pretensiosa. A 'After life' s’evidencia que Gervais té ganes de dir coses. I en canvi, el seu protagonista, el Tony, més que parlar, aprèn a escoltar. Malgrat tot, potser l’aspecte més fluix de la sèrie és el missatge final, que resulta obvi, carrincló, simple i, el pitjor de tot, verbalitzat d’una manera massa literal. Però, com a la vida, l’important és el recorregut que fas abans d’arribar-hi.