L’altre Quim Monzó

Crítica de teleAquesta setmana 'Tot el temps del món', el programa de llibres del 33, ha acabat la temporada amb una entrevista d’Anna Guitart a Quim Monzó. Encara sort, després que TV3 cometés l’error de no emetre l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Monzó, des de fa anys, té certa tendència a boicotejar els programes televisius en els quals participa puntualment. No hi juga a favor. Exhibeix el seu rebuig a formar part de l’espectacle, lamenta que allò trastoqui la seva rutina, es mostra desplaent amb l’entrevistador o les preguntes, en ridiculitza el contingut, evidencia desgana o fa alguna astracanada... I això pot crear en els entrevistadors cert estat de tensió, els descol·loca, o es fa evident el patiment per estar a l’altura de la genialitat de l’escriptor o notes un esforç desmesurat per establir una bona sintonia amb Monzó.

Guitart no va modificar el seu tarannà habitual de conversa, el to calmat. No calia la tessitura d’espectacle televisiu ni d’entreteniment, ni estimular el vessant enginyós o divertit de Monzó, sinó el to d’una conversa distesa i agradable.

Darrerament l’escriptor defugia parlar de la seva literatura. Amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ha hagut de cedir. I Anna Guitart era, sens dubte, una garantia per fer-ho amb encert. A la primera resposta, quan a Monzó li va semblar que s’allargava massa, va preguntar: “¿Vols que m’enrotlli una mica més?” I ella ho va deixar a les seves mans: “Com vulguis. ¿Vols enrotllar-te una mica més en això?” Va ser l’únic instant en què, de manera espontània, va semblar que es coordinessin en el tipus de conversa que havien de tenir. I tot va fluir.

Van començar a parlar del gust per la literatura a partir d’un breu repàs a la infància de l’escriptor i la seva quotidianitat familiar: “Escriure em servia per desfogar-me, per maleir els meus pares, sobretot la meva mare, a qui odiava d’una manera extraordinària perquè era molt filla de puta, tot i que amb el pas dels anys la vaig anar entenent, perquè entenia contra què havia hagut de lluitar per arribar a ser com era”. Van parlar dels seus llibres, de l’evolució en el llenguatge que utilitzava per escriure, de com treballar a la ràdio el va influir en aquest procés i el que va suposar això per a la innovació narrativa. Va reflexionar sobre l’escriptura com a teràpia personal, l’obsessió per reescriure, les influències literàries, la seva faceta com a traductor i fins i tot com la síndrome de Tourette podria haver influït en les característiques de la seva obra. Va semblar que Monzó estava còmode, i en diverses ocasions, després d’escoltar la pregunta que li feia Guitart, va apuntar: “Bona, aquesta!”

Quaranta-dos minuts d’entrevista molt interessant en què la periodista va aconseguir recuperar i aprofundir en la personalitat de l’escriptor en comptes d’explotar el personatge. Tant de bo, en un futur, puguem continuar gaudint d’aquestes entrevistes.