CRÍTICATV

Cares ocultes al ‘30 minuts’

S'ha de transmetre la idea que les dones no s’han d’amagar per haver patit assetjament laboral

MÒNICA PLANAS
MÒNICA PLANAS Periodista

Diumenge el 30 minuts va culminar la setmana de reivindicacions feministes amb No és no, un reportatge molt necessari en què abordava l’assetjament sexual a la feina amb víctimes i especialistes en l’àmbit legal. El resultat va ser un 30 minuts formalment correcte, aclaridor però massa prudent i clàssic en el plantejament. Reportatges com No és no són imprescindibles i el de diumenge va acomplir una part fonamental de la seva funció: va contribuir a fer pedagogia del que és l’assetjament i del que comporta per a les víctimes. Van explicar actuacions molt reprovables de determinades empreses a l’hora d’afrontar aquests casos i ho van contrastar amb alguns protocols d’actuació exemplars. En aquest sentit, No és no va ser clar i colpidor.

Ara bé, que un programa del prestigi informatiu del 30 minuts no hagi pogut trobar dones que parlin en primera persona de l’assetjament laboral sense tapar-se la cara és desolador. Sobretot pel que transmet tant d’anonimat. S’entén que no es diguin noms propis, es comprèn que no s’especifiquin les empreses, però s’ha de transmetre la idea que les dones no s’han d’amagar per haver-ho patit i per explicar la seva pròpia experiència.

La inèrcia de tapar les cares a dones que no han fet res dolent les estigmatitza encara més

La tasca de producció de testimonis d’aquest 30 minuts potser hauria d’haver sigut més ambiciosa i ser conscient que, mediàticament, calia fer un pas endavant a l’hora de denunciar aquestes conductes. El reportatge hauria sigut innovador, impactant i revolucionari si les víctimes d’assetjament sexual a la feina haguessin donat la cara. Forma part de l’habilitat periodística trobar les que ho vulguin fer i convèncer les que dubtin. La televisió ha de contribuir a transmetre que ja es pot donar la cara per explicar una experiència que has patit i de la qual no ets culpable. El 30 minuts era un festival de perruques i cares ocultes en la foscor que convertia les dones encara en més víctimes i les feia semblar responsables d’haver fet malament alguna cosa. Aquesta inèrcia televisiva de tapar les cares a dones que no han fet res dolent acaba per estigmatitzar encara més les víctimes d’aquestes situacions, que sembla que s’hagin d’amagar d’alguna cosa. Es deia a l’inici del programa que el fet que totes volguessin mantenir l’anonimat demostrava que encara era un tema tabú. Doncs bé, el 30 minuts també potenciava aquest secret en comptes de fer un pas endavant i demostrar que havia de deixar de ser-ho. Tantes dones en la foscor, temoroses d’identificar-se, creant contextos inquietants de rostres ennegrits, perpetuen la idea que patir assetjament laboral és vergonyant. Les protagonistes semblaven delinqüents o culpables de ves a saber què. Va ser un plantejament televisiu conservador, massa clàssic, que accentuava el secretisme que hi ha hagut sempre i que no esperonava el canvi social. El 30 minuts ha de ser més valent, innovador i contundent en aquests casos.