El dècim que escurça distàncies

Ja som en el compte enrere de les festes de Nadal. El tret de sortida oficial ha sigut, com sempre, l’emissió dels anuncis de la Loteria de Nadal. En un any apocalíptic, els creatius publicitaris no han espremut el drama, perquè d’això ja n’hi ha hagut prou. Hauria sigut lleig aprofitar-se de la desgràcia col·lectiva sanitària i econòmica per estimular la compra de dècims. Narrativament, però, les característiques derivades de la pandèmia permeten que, insinuant molt poc, l’espectador pugui sobreentendre molt. I que acariciant una simple fibra l’emoció sigui molt gran.

A diferència d’altres anys en què l’anunci és un curtmetratge que després s’emet en la versió reduïda, aquest té dues versions de només un minut i mig. L’arrencada és la mateixa i ofereix dos finals diferents. El primer és el més contundent i exigeix un kleenex al final.

Inicialment, l’anunci es remunta als anys cinquanta en un context rural, on un pare regala al seu fill un dècim abans que marxi de casa per treballar a ciutat. A partir d’aquí, l’anunci ens aboca al pas del temps, hi veiem diferents generacions, totes de gent de classe treballadora, que envien o reben el bitllet de loteria. Totes aquestes petites històries del passat apel·len a la distància, i el dècim sempre és una manera d’escurçar la llunyania. Fins que la història ens porta al present. Veiem una noia jove (l’actriu Nausicaa Bonnín) que torna a casa després de treballar, que entra al seu pis amb la mascareta posada i es troba a terra un sobre que li han passat per sota la porta. És la seva veïna (l’actriu Vicky Peña), una dona gran, que li agraeix amb un dècim l’ajuda que li ha proporcionat tots aquests mesos. El context social i sanitari que hem patit tots ens permet inferir com a espectadors que durant el temps de confinament la noia jove s’ha encarregat de proporcionar-li tot allò que la veïna ha necessitat mentre no ha pogut sortir de casa. Les dues veïnes es troben al vestíbul i, fent honor a allò del cap fred, fan un esforç per evitar l’abraçada que es volen fer. Malgrat que la distància és curta en el seu cas, l’anunci apel·la a aquesta distància física a què estem obligats i que ens sembla abismal.

En l’altra versió de l’anunci, qui tanca la història és un home gran i aparentment solitari (l’actor Fermí Reixach) que rep un missatge de veu d’un germà amb qui fa temps que està barallat i que vol fer les paus. Li diu que “amb tot el que ha passat” no té cap sentit continuar enfadats i, com sempre solien fer, li envia el dècim. L’espectador torna a deduir què és aquest "tot el que ha passat": el confinament, un possible ingrés hospitalari o la simple desgràcia col·lectiva que fa agafar perspectiva. Una altra vegada, se subratlla la Loteria no pel seu valor crematístic sinó com el pretext per unir malgrat la inevitable distància.

L’anunci s’ha contingut. Ja es veu a venir, però, que el dia del sorteig les celebracions al carrer dels que han rebut la morterada no mantindran aquesta distància física i les escenes tindran un dramatisme molt més extrem.