L'estètica televisiva del confinament
El confinament ha convertit alguns dels principals programes de televisió en un producte estrany més propi de youtubers motivats que de les exigències que demana el mitjà.
A Todo es mentira de Cuatro el presentador, Risto Mejide, és l’únic que apareix virtualment en el programa emmarcat dins d’una pantalla, col·locada al cap de taula, mentre la resta de col·laboradors s’asseuen presencialment al seu voltant. Comunicativament, és com si es preservés l’estrella del coronavirus, que treballa a distància des de casa, mentre la resta de companys, pertanyents al regne dels treballadors mortals, són exposats al risc de la convivència en el plató.
Dijous vèiem quelcom insòlit: el Polònia fet des de casa. Cadascun dels actors i actrius del programa donava pas a un antic esquetx imitant algun dels personatges sense anar caracteritzat i des d’un racó de casa seva que més o menys s’ajustava a les necessitats que l’argument requeria. Entre esquetx i esquetx, apareixien els protagonistes habituals amb un desencant que convertia el programa en un format rudimentari. Veure Pep Plaza imitant Bertín Osborne, sense anar caracteritzat, assegut a la tassa del vàter de casa seva i la copa de vi sobre el bidet, és de les imatges més grotesques que hem vist aquesta setmana. Només s’entén i fa riure si el mitjà i l’espectador comparteixen els codis humorístics i circumstancials d’aquest moment social que vivim. Posats a fer un refregit, com tants altres se n’han fet del Polònia, tota la parafernàlia domèstica era prescindible. Però sembla que aquesta televisió home made provoca certa fascinació. A l’Està passant, Toni Soler, Jair Domínguez i la resta de col·laboradors s’han convertit en youtubers amb una inquietud dissimulada per ensenyar les prestatgeries de casa, on sembla que hagin col·locat estratègicament els objectes, llibres i revistes perquè l’espectador observi algunes de les seves excentricitats i aficions. Els presentadors opten per aparèixer amb roba d’estar per casa, samarretes de propaganda i xandalls, per subratllar l’estètica del confinament. A La Sexta, les dones del temps ofereixen la informació meteorològica des del seu pis, amb una pissarra i dibuixant els mapes amb retolador i pintant els símbols dels núvols i els sols. Perquè aquest és un altre fenomen curiós de la televisió que estem experimentant aquests dies. Un homenatge curiós a en Julià Peiró i La casa dels famosos, en què observem els diferents estils decoratius de les estrelles i els col·laboradors. És l’anunci d’Ikea més barat de la seva història. L’èxit incontestable de la prestatgeria Kallax com a producte estrella. Són circumstàncies excepcionals. S’intueix clarament la inquietud del mitjà per participar, iconogràficament, d’aquest fenomen global del confinament. La tele està buscant el seu propi llenguatge per expressar que també forma part d’aquesta situació històrica. I com a espectador, ara com ara, et fascina més el sistema rudimentari d’emissió que el contingut mateix.
