Laberints de la memòria televisiva
Ja fa vuit setmanes que al canal 33 s’emet Laberints. És un programa que normalment te’l trobes de casualitat després d’uns instants de zàping i t’hi quedes badant. Al principi no saps gaire ben bé per què. Laberints és un collage de retalls extrets dels arxius de TV3. Fragments d’entrevistes, de seccions de col·laboradors en antics programes, d’actuacions musicals, de monòlegs d’humor... La gràcia és com tot plegat queda encaixat. Laberints proposa cada setmana un tema central al voltant del qual giren tots els pedaços: pot ser la fama, pot ser la feina, la vida, la passió o la llibertat, que va ser el primer. Pepe Rubianes, Bibi Andersen, El Gran Wyoming, Bárbara Rey, Mikimoto, Chiquito de la Calzada, Albert Pla, Ferran Torrent, Pau Riba, Júlia Otero, Magda Oranich, Pilar Rahola, Eduard Punset, Andreu Buenafuente, Lluís Llach, Mercedes Milá, el Palomino i un llarguíssim etcètera s’entrecreuen a Laberints. Aquest dijous, Laberints girava al voltant de la relació entre els homes i les dones, la igualtat i el masclisme. El muntatge està ben fet perquè no és un simple atzar de peces sinó que hi ha instants en què s’estableix un diàleg intern entre els fragments i, sobretot, hi ha la voluntat de crear un subtil sentit de l’humor a l’hora d’acoblar els trossos.
És divertit de veure perquè recuperes instants que tenies amagats a la memòria, recordes programes oblidats i personatges que han desaparegut. També descobreixes moments dels quals voldries saber més. Especialment en el cas d’aquest últim programa, sobre els homes i les dones –tot i que també és una característica transversal en tots els programes–, t’adones de la gran quantitat d’homes que han dominat el relat televisiu. És a dir, la mirada al passat televisiu confirma el que ja sabíem: que en la immensa majoria d’ocasions els que transmetien les idees de manera ferma davant de càmera eren sempre homes. I, francament, amb el temps dubtes sobre si allò que vèiem era tan bo com ens semblava. Perceps dosis de vanitat televisiva i força personatges sobrevalorats. Tot i que jutjar-los tants anys després potser és injust. Totes aquestes reflexions es van produint a mesura que vas veient el programa, de tal manera que es va fent interessant. A l’episodi de dijous, el fet que estigués centrat en les relacions home-dona era francament divertit perquè t’adonaves de la quantitat de disbarats que alguns individus arribaven a afirmar davant les càmeres, les preguntes que havien d’aguantar algunes dones en les entrevistes i el masclisme d’alguns personatges. El programa és revelador perquè ens mostra clarament d’on venim. I segurament aquest és un dels factors pel qual enganxa: revisitar el passat però amb els coneixements que tenim ara dona una perspectiva més clara de qui érem aleshores i com hem canviat.
