La nova sèrie sexi
Dos antics companys d’universitat van pactar, disset anys enrere, que si en el futur un li enviava a l’altre la paraula corre (run) i l’altre contestava amb la mateixa paraula, ho deixarien tot immediatament i es trobarien a la Grand Central Station de Nova York i fugirien junts. La història comença amb l’arribada al mòbil de la Ruby de la paraula run i com ella contesta el mateix després de dubtar uns instants. Aquest és el motor magnífic per arrencar una sèrie amb dos protagonistes. Una idea senzilla, directa, emocionant i amb un component de fantasia romàntica que obre múltiples opcions a l’hora de desenvolupar la trama. El resultat pot convertir-se en un argument de gran intensitat passional o en un desastre de conseqüències irreparables. Això és Run, la nova sèrie que ha estrenat la HBO. Un total de deu capítols de mitja hora que la plataforma ens dosifica setmanalment perquè no ens els empassem de cop.
Run té el segell de Vicky Jones i Phoebe Waller-Bridge (Fleabag) sobretot en la dimensió psicològica dels personatges, amb un cert caos emocional, vital i existencial dels protagonistes, on hi ha també el component de la sexualitat i del sentit de l’humor com a rerefons. El més interessant és la manera com juga amb els gèneres televisius. Run comença amb la Ruby angoixada dins d’un cotxe, contestant amb amabilitat forçada les peticions d’un marit egoista. I sembla que hagis d’enfrontar-te a una trama de terror. Després descobriràs el vessant de comèdia romàntica i fins i tot el component de road movie i viatge iniciàtic, perquè els protagonistes estan en un estat de desplaçament constant. A poc a poc, però, es produirà un gir que la convertirà en una mena de thriller amb ingredients de cinema negre. De fet, en el primer capítol, en Billy farà referència a la pel·lícula Estranys en un tren d’Alfred Hitchcock per fer broma sobre la seva trobada dalt d’un tren de llarg recorregut que creua els Estats Units. Les pujades i baixades dels protagonistes a les estacions afegiran un cert suspens a la relació de la parella.
La interpretació dels actors és clau perquè la història funcioni. La Ruby (Merritt Wever) i en Billy (Domhnall Gleeson) es retroben després de disset anys. Tots dos acumulen prou motius per fugir de les seves vides, però la nova situació de flirteig els obliga a posar-se unes màscares per fingir suficiència i un context més favorable. La fantasia romàntica es desfà a partir del moment que esdevé real i apareixen les esquerdes i imperfeccions. Aquest joc en què els protagonistes mostren diverses capes de la seva personalitat dona profunditat a la trama. Com que desconeixes bona part del seu passat i el motiu que els ha portat a córrer fins a aquell tren, construeixes interiorment un seguit de supòsits que anirem confirmant o desmentint parcialment a través d’uns flash-backs. Run al·ludeix a aquesta idea de fugida permanent dels protagonistes sabent, però, que no poden fugir del que més nosa els fa: les seves vides.
