Les provocacions de Carrizosa
Dimarts al vespre, Carlos Carrizosa s’asseia davant de Vicent Sanchis a TV3 pel dret que té el cap de l’oposició d’una entrevista institucional a l’any. Semblava, però, una estratègia de la cadena per compensar les entrevistes a Junqueras i Puigdemont. Al nou líder de Ciutadans ja li va anar bé. Així li va poder retreure fins a cinc vegades al director de TV3 les entrevistes que havia fet anteriorment als líders independentistes. Perquè si alguna cosa caracteritza les entrevistes dels polítics de Ciutadans a la televisió pública és l’oportunitat d’exhibir les seves envestides més que no pas el desig d’explicar-se políticament. I això que amb Carrizosa les topades van ser menys agressives i desagradables del que ho solien ser amb Rivera o Arrimadas. Tant Carrizosa com Sanchis administren unes dosis de cinisme que no crispen tant l’enfrontament. Carrizosa va criticar la televisió pública en set ocasions. Sanchis no va entrar a discutir-hi, desactivant les provocacions de Carrizosa i deixant-les diluïdes en la conversa. Aquest tipus d’atzagaiades de Ciutadans ja no sorprenen ni impressionen l’espectador, sinó que més aviat són percebudes com un recurs mediàtic fàcil i previsible. Potser per això les xifres d’audiència es van quedar en 91.000 espectadors i un irrisori 4,5% de quota de pantalla, impropi del prime time habitual de TV3. Amb tot, el cos a cos entre Sanchis i Carrizosa va ser evident. El polític es va poder explicar a bastament amb el seu to un punt fatxenda: ell té la raó perquè és constitucionalista, ell ja sabia què passaria amb els líders independentistes perquè és advocat i fa servir expressions com “Ni de coña” o “Pero qué me estás contando”, més pròpies d’una discussió entre cunyats que d’una entrevista televisiva. Algunes de les respostes de Carrizosa treien de polleguera Sanchis. S’apreciava per la manera com se li accelerava la parla al periodista. Sanchis replicava a tota velocitat i emergia l’essència del tertulià. Li discutia els arguments rient amb sarcasme, com quan Carrizosa va assegurar que l’independentisme pretenia retirar passaports.
A Carrizosa també se li va veure el llautó amb el seu desig de parlar en castellà tota l’estona. Tornant de publicitat va abaixar la guàrdia i va fer servir espontàniament el català. Ràpidament es va voler autocorregir, dissimulant la naturalitat del bilingüisme i tornant a començar en castellà. Al final, vam descobrir la raó oculta d’aquella imposició tan forçada. Amb poca habilitat per la farsa, Carrizosa li va dir a Sanchis que “se li acabava d’acudir” que potser la consellera de Cultura li donaria un toc d'atenció per haver-se expressat en castellà a TV3. Sanchis va riure i li va fer saber que es notava que ho portava preparat. Certament, no colava. Sanchis, en canvi, va ser més subtil. Acomiadava l’entrevista donant gràcies als espectadors per la seva paciència. Una virtut, una fortalesa de l’ànima, que no ens va demanar amb Junqueras i Puigdemont.
