30/05/2019

Revolució o involució?

2 min

Dimarts a la nit, TV3 va estrenar ‘Revolució 4.0’, la versió televisiva del programa de Catalunya Ràdio que presenta la periodista Xantal Llavina. La cadena sembla obsessionada amb oferir-nos, de cop, espais dedicats a la tecnologia des de diferents punts de vista. Primer va ser en Basté amb ‘No pot ser!’, després ‘Control T’ i ara ‘Revolució 4.0’. Només el primer ha sigut reeixit, tant pels continguts com per l'audiència.

Com passa amb molts programes de ràdio, la versió televisiva continua sent ràdio. Per més que s’esforcin realització i postproducció en afegir filigranes visuals a la pantalla en forma de finestres digitals i paraules que floten per l’aire, el programa és ràdio. La imatge és secundària. Pots asseure’t d’esquena a la tele que no et perds ni un bri dels continguts.

El decorat és més aviat poc revolucionari i retorna a l’esperit dels vuitanta fins i tot amb la disposició del públic, assegut en cubs distribuïts irregularment. El desconcert arriba al descobrir famosos (o similars) entre el públic. Felicitem la coordinació de convidats per aconseguir convèncer tota mena de professionals reconeguts de diferents àmbits perquè suportessin la llauna de programa asseguts com gent anònima per obrir la boca cinquanta segons. “Ara fas ‘fiiiuuuu!’ i tenen la recepta al Japó!”, explicava la xef Carme Ruscalleda sobre com el mail li havia facilitat la feina. Pocs cracs mundials de la gastronomia haurien tingut la generositat d’aguantar a segona fila per explicar només allò davant d’un micròfon. Entre el públic, el 'coach' Xesco Espar, Eduard Costa –d’Els Amics de les Arts–, la sommelier Meritxell Falgueras i fins i tot un ramader que fa anys vam descobrir a ‘Granjero busca esposa’ i que ara, gràcies a aquest programa tan revolucionari, sabem que es compra les sabates a través d’Amazon perquè internet s’ha carregat el comerç del seu poble.

L’inici del programa, amb els vaticinis apocalíptics de Santiago Niño Becerra, es va fer lent, inexplicable i feixuc. La temàtica queda desdibuixada i, al final, la tecnologia sembla el pretext per poder fer un programa i a la vegada acaba sent un llast per als continguts. Amb tot això, l’espectador no acaba d’entendre què és el que està veient.

Quan s’acaba el programa i surten els crèdits ho entens tot: el munt d’organismes de l’administració pública, amb el segell final de la Generalitat, delata que és un programa subvencionat que a TV3 li costa poquíssim (només en paga una quarta part). De fet, els responsables d’alguns d’aquests departaments feien acte de presència entre el públic participant. Molt revolucionari. ¿El cost zero justifica un programa a la graella que no assoleix ni la qualitat, ni el servei públic, ni l’interès necessari?

Un format passat de moda per parlar de tecnologies acaba convertint en antic el que es ven com a visió de futur. El títol enganya. La revolució no la veiem per enlloc. Perquè una revolució no implica mai anar enrere, i aquest programa, televisivament, sembla que ho faci.

stats