La tele que fa il·lusió
Dilluns, en 'prime time', TV3 va estrenar una joia televisiva: ‘La gran il·lusió’. Un repàs de la trajectòria del cinema català que el mateix programa ha definit com “un relat intermitent”. En un altre moment, el contingut d’aquest programa hauria pogut anar a parar a alguna hora recòndita del canal 33, com s’ha fet amb altres espais culturals tot i la seva qualitat excepcional. Per sort, ‘La gran il·lusió’ ha rebut la deferència televisiva que es mereix. Perquè repassar la història del cinema català no és, a primera vista, una matèria trepidant que pugui motivar gaire l’audiència. Però més enllà de la fiabilitat dels directors (Àlex Gorina i Esteve Riambau), la mà que ens ha captivat en el plantejament visual i formal del programa és la de la Mai Balaguer, la realitzadora. El relat intermitent del cinema català és el que és, però la manera de visualitzar-lo i convertir-lo en un plantejament modern, trepidant i tan atractiu té una autoria molt clara, que demostra un domini del llenguatge televisiu i un control de la narració audiovisual impressionant.
L’arrencada del programa, repassant l’ADN del cinema, amb aquell ritme, intensitat i potència visual, ja atrapava l’espectador, que en pocs segons descobria que era davant d’un programa molt diferent de qualsevol altre.
‘La gran il·lusió’ no només evidencia una coordinació perfecta de la realització amb el guió, sinó que a nivell d’imatge es demostra una gran habilitat per trobar una molt bona interacció entre el llenguatge televisiu i el cinematogràfic. La idea de simular la primera projecció dels germans Napoleon, els Lumière catalans, amb el públic que anirà intervenint al llarg de la sèrie, la manera de crear un diàleg entre les imatges del passat i les del present, de vincular-les i sobreposar-les, és extraordinària. ‘La gran il·lusió’ sintetitza l’esperit artístic, creatiu i fascinant intrínsec al cinema i la seva creació.
El programa, a més, sap anar penetrant en altres àmbits: l’evolució de l’entreteniment i l’esbarjo, la influència de la ruta del tren, els canvis de Barcelona... ‘La gran il·lusió’ juga de manera permanent amb la imatge, creant una mena de metallenguatge constant que reflexiona sobre els enquadraments, els suports, els temes, la percepció... que demostra una harmonia molt estudiada entre les diferents àrees de l’equip i fins al més petit detall d’'attrezzo'. El muntatge musical i la manera com dialoga amb el relat és excel·lent.
El programa, solvent en la seva funció pública, redescobreix grans figures del passat i personatges entranyables del present, com Josep M. Queraltó o les netes de Fructuós Gelabert. El programa estimula a reflexionar sobre maneres de captar la imatge, sobre el fet de posar-se davant la càmera, sobre la voluntat documental del cinema, sobre la consciència artística, sobre l’arxivística... ‘La gran il·lusió’ és, en realitat, veure que encara hi ha espai i audiència per a una televisió culta, intel·ligent, moderna, creativa i valenta com la que vam gaudir dilluns a la nit.
