De tot en diem homenatge
Diumenge al vespre TV3 va oferir, després del Telenotícies, un exercici televisiu molt peculiar. Durava només quinze minuts, es titulava Calma in-tensa –un bonic joc de paraules– i s’oferia a l’audiència com un homenatge a les víctimes del covid-19 i als professionals que l’han combatut des de primera línia. Era una proposta audiovisual diferent del que és habitual a la cadena, tant pel format com per la durada. En aquest sentit, l’atreviment televisiu és positiu. Està bé que la graella no sigui inamovible i sigui capaç d’experimentar, provar i proposar. És important que, ni que sigui de tant en tant, es mostri que hi ha múscul creatiu treballant en idees, encara que no sempre siguin especialment reeixides.
En aquest cas, Calma in-tensa era estrany. Se’ns presentaven primer unes paraules com a temàtica central del missatge: calma, solitud, aïllament, silenci, soroll, resistència, herois, fe, esperança... Un poti-poti que combinava imatges, col·laboracions musicals, poesia i tipografia. “Prepareu-vos per a quinze minuts de calma intensa”, ens anunciava Sílvia Bel, l’actriu de guàrdia en la majoria de propostes que impliquen un compromís social o polític. També hi col·laboraven la pianista Clara Peya, la cantant Sílvia Pérez Cruz, el conjunt Stay Homas com a emblema musical del confinament i l’actor Pep Cruz, que a l’hora de recitar semblava que renyés els espectadors.
Tot plegat era un muntatge d’imatges que buscaven el contrast entre el brogit d’abans del coronavirus i el silenci del confinament, paisatges a vista de dron i molta música de fons i poesia per forçar la intensitat dramàtica d’aquella peça. Diversos plans amb rostres recitant poemes es fonien els uns amb els altres. Tot plegat era tan insòlit i diferent que era inevitable mantenir-se expectant davant la pantalla. Primer, perquè (per sort) t’havien avisat que era curt i sabies que passaria prou de pressa. I després perquè generava la curiositat de desxifrar on portava tot allò que estàvem veient i de quina manera es concretava l’homenatge. Al final, tot va resultar força imprecís. Des de fa massa temps, tant les xarxes socials com la televisió difonen propostes de qualitat variable amb la noble excusa de l’homenatge com a pretext. L’acte de rendir homenatge és la disfressa més útil per donar entitat, valor i honorabilitat al més intranscendent. Davant les desgràcies i les èpoques de crisi, aquesta tendència augmenta. Calma in-tensa va acabar semblant un projecte de final de trimestre d’un estudiant d'audiovisuals que, sense cap mena de dubte, estaria aprovat. Però, d’altra banda, tenia unes pretensions, un esteticisme una mica ingenu i algunes escenes de valor domèstic que l’acabaven convertint en una mena d’anunci publicitari allargat d’aquells que s’han fet durant el confinament. És més, un cop acabat Calma in-tensa, TV3 va emetre l’anunci de Parlem amb un recitat de l’actor Lluís Soler que fins i tot semblava la segona part del programa.
