La vacuna del teatre
Dimarts el Sense ficció de TV3 es fixava en un dels grans damnificats per la pandèmia: el teatre. El virus al teatre, de Josep Rovira i David Burillo, era diferent del que es podia interpretar pel títol. Davant aquesta crisi fulminant que ha asfixiat la cultura, tancat els teatres i confinat el públic, podíem pensar que ens apareixeria la professió en massa lamentant les circumstàncies, que es farien entrevistes que analitzessin com cal replantejar el sector com a negoci i investigar noves possibilitats, i es reclamarien ajudes. En canvi, El virus al teatre feia una cosa molt diferent: reivindicar-se com a servei essencial. I ho feia d’una manera magnífica i original, demostrant a l’espectador fins a quin punt, sense que sigui premeditat, el teatre està reflexionant sobre les circumstàncies que ens envolten. A partir de les obres que estaven en procés d’assaig o representant-se en el moment del confinament, i a través dels seus actors, directors i autors, se seleccionaven alguns fragments teatrals que semblaven gairebé visionaris de la situació d’alarma i reclusió que viuríem. Puertas abiertas, Eva contra Eva, Les variacions Bildelberg, Un dia qualsevol, La nostra parcel·la, Delicades... totes, com si es tractés d’un presagi, reflexionaven sobre aspectes que connectaven amb la pandèmia: la por a la mort, la capacitat de resiliència davant una crisi, l’escapçada de drets individuals, el control sobre la ciutadania, el terror davant de circumstàncies que semblen inexplicables, la capacitat humana de reaccionar davant de fatalitats, els beneficis d’una pandèmia per a determinades minories adinerades... El teatre com a vacuna. També evidenciava la capacitat de les arts escèniques per adaptar-se a la situació i ser útil a la ciutadania: els espectacles de titelles com a mètode per ajudar els nens a expressar les emocions que provoca el confinament, el circ com a exemple de comunicació entre artistes i públic, el teatre ambulant com a solució imaginativa per salvar la crisi o com a mètode de catarsi per superar-la, i les alternatives professionals que es mantenen malgrat tot: gravació d’audiollibres i sessions de doblatge televisiu que es convertiran en productes culturals que consumirem en temps de crisi.
El documental proporcionava una suma d’exemples que explicaven el perquè de la importància cabdal de la cultura en les nostres vides. És un mirall de la realitat que ens permet pensar en la nostra existència, ajudar-nos a dirigir la mirada allà on és important, posar-nos en alerta respecte al nostre entorn, i, sobretot, és un mecanisme de salvació en temps difícils. Aquest fil conductor era tan interessant que el contingut feia oblidar les limitacions televisives per culpa del confinament. El virus al teatre va ser la representació perfecta per sacsejar-nos i fer-nos venir encara més ganes d’omplir les butaques de les platees tan aviat com ens deixin.
