La vida és un tango
Crítica de teleEl 'Sense ficció' de dimarts, 'L’últim sopar', que recull el darrer servei al Restaurant Sant Pau de la xef Carme Ruscalleda, té doble mèrit. Per una banda, l’audiència: 362.000 espectadors i un 13,8% de quota. El tercer programa més vist del dia a Catalunya després dels 'Telenotícies'. Però la dada té rellevància perquè, simultàniament, hi havia partit de Champions del Barça i 'GH VIP' a Telecinco, líder d'audiència a Espanya. L'èxit del 'Sense ficció' diu molt de la Ruscalleda, de la televisió pública i del criteri de la seva audiència.
A més, 'L'últim sopar' té una altra gran virtut. El Sant Pau va tancar el 27 d'octubre i deu dies després ja estàvem veient el documental de com va ser la jornada. La voluntat d'oferir un reportatge tan bet fet a nivell d'imatge, realització, edició i guió d'una manera tan immediata a l'audiència diu molt de l'equip que el va dur a terme, del seu compromís amb l'audiència i el periodisme i de la seva professionalitat.
En el bon resultat del documental hi intervé un factor decisiu: el criteri de Carme Ruscalleda i Toni Balam en el plantejament de com havia de ser aquest darrer servei. Lluny de convertir l'últim sopar en un autohomenatge per a comensals famosets, com han fet altres xefs, la voluntat d'oferir una jornada normal de treball amb persones anònimes gaudint de la cuina de la Ruscalleda va permetre que el contingut fos entranyable, autèntic i emotiu. És un document històric reflex d'una trajectòria professional i no pas un acte d'exhibició.
La càmera va ser encertadament prudent a l'hora d'immiscir-se a la sala del restaurant on sopaven els afortunats clients, però va retratar un instant fantàstic: el de la reacció de sorpresa i emoció en descobrir que no els cobraven el sopar quan demanaven el compte.
La predisposició de la família Balam Ruscalleda a deixar que les càmeres accedissin a les seves cases i a tots els racons del restaurant donava una dimensió intimista i privilegiada al retrat. Un dels moments més sensacionals va ser la conversa del matrimoni tot dinant. Quan sembla que esdevindrà transcendent sobre com afrontaran emocionalment el moment de tancar, ella fa un gir inesperat: insisteix al marit sobre la necessitat d'ajudar la seva mare a fer el canvi de roba de l'armari. Ruscalleda va mantenir-se enèrgica i alegre sense flaquejar com si s'hagués programat. Això no li va restar ni una engruna d'espontaneïtat a l'hora de treballar amb el seu equip. Era la Ruscalleda que al llarg de tots aquests anys hem vist sempre a la televisió. El final, tan vital i divertit, entronca amb el tarannà que la xef volia transmetre. "La vida és un tango i el que no balla és tonto", va dir la Ruscalleda. 'L’últim sopar' va ser una dansa perfecta, tan gastronòmica com televisiva. Si, a sobre, ja han fet el canvi d'armari a la mare de la Ruscalleda, no es pot demanar més.
