22/07/2019

La distorsió del record

2 min

La nit de dissabte a diumenge, La 1 i el canal 24h van fer un especial en directe coincidint amb l’horari exacte en què Espanya va seguir Neil Armstrong trepitjant la superfície lunar amb cautela. Tot i que costava quedar-se despert fins a les tres de la matinada, imperava la curiositat per tornar a veure els vuit minuts de connexió que fa cinquanta anys Jesús Hermida va protagonitzar per explicar als espanyols des de la tele pública què estava passant a la Lluna. Les generacions que no havíem nascut quan es va dur a terme aquesta proesa hem sentit a parlar amb molta èpica de la retransmissió.

Teníem clar que la qualitat de les imatges de la Lluna que enviava la NASA era força baixa. Però si valorem la qualitat del so de la veu de Jesús Hermida arribem a la conclusió que més que estar als Estats Units semblava que enviés el senyal des de Plutó. Si a les dificultats per sentir-lo hi sumem una retòrica guarnida i una narració maldestra, tornar a veure la retransmissió resulta còmic. Quan Armstrong començava a baixar les escales se sent Hermida: “Observen ustedes el pie. ¡Ahí está! ¡Ahí está! ¡El pie! ¡Muy lentamente! ¡Muy lentamente! El pie de un astronauta se está viendo como tantea, como un niño recién nacido que levanta los brazos para tocar a la madre, como algo que aún no sabe donde poner. Sin saber dónde agarrarse, en qué sustentar ese pie del astronauta. ¡Ahí está! ¡Las imágenes hablan por sí solas! Sin duda, la pierna metálica de esa pata animada, articulada pero en este momento rígida del módulo lunar, cuando el hombre, el hombre la deposita por primera vez! ¡Observen! ¡Por primera vez en la Luna!” Just quan vèiem Armstrong de cara, Hermida ens comunicava: “Da la impresión que está de espaldas”. En el moment que l’astronauta deixa anar la frase cèlebre del petit pas per a l’home i el gran salt per a la humanitat, Hermida informa l’audiència: “Armstrong ha hablado. Ha sido una cifra o una indicación técnica”. I a partir d’aquí va arribar la poètica: “¡Ante mí! ¡Ante ustedes! ¡Ante la historia! […] Armstrong se pierde, no en la noche de los tiempos, ni mucho menos, sino en la gran luz de estos tiempos que comienzan ahora”. I el final va ser, valgui la redundància, estel·lar: “¡Ahí está Armstrong, que como un ser primitivo sin embargo es un ser muy evolucionado. Él, el ser más moderno de nuestro tiempo, el primer hombre que pone los pies en la Luna, evoluciona”. I Hermida, per concloure, feia un homenatge a la televisió: “Y si alguien ha dudado alguna vez de la televisión como el gran medio, el gran testigo de nuestro tiempo, este programa podrá decir de una vez para siempre que la humanidad entera está participando instantáneamente de un hecho que interesa a toda la humanidad gracias a una simple cámara de treinta y cinco centímetros, pero es una cámara de televisión”. Alguns records televisius més val mantenir-los com a tals i viure de la nostàlgia, perquè, al recuperar-los, et fan tocar de peus a terra.

stats