CRÍTICA TV
Misc 07/11/2013

Els plàtans i la llibertat d'expressió

i
Mònica Planas
2 min
Els plàtans i la llibertat d'expressió

Dimarts a la nit, al Sense ficció , van emetre Peixos grossos i bananes ,de Fredrik Gertten. El podríem definir com un metadocumental, és a dir, un documental fet amb motiu dels problemes que ha tingut un altre documental previ. Gertten inicialment va dirigir Bananas , en què denunciava com els camperols que recollien plàtans a Nicaragua per a la multinacional fruitera Dole van emmalaltir greument per culpa dels pesticides que l'empresa tirava als seus cultius. Quan Dole es va assabentar de l'existència d'aquest documental suec i de la seva participació en el festival de cinema de Los Angeles va intentar impedir que es projectés i, sobretot, que se'n parlés allà on fos. Gertten, impactat per com podia pressionar una multinacional sobre els mitjans de comunicació, va començar a filmar Peixos grossos i bananes per relatar com el dret de llibertat d'expressió és vulnerat pels interessos econòmics de les multinacionals. És alarmant l'escena del festival de cinema de Los Angeles en què una responsable de l'organització presenta el documental qüestionant-ne el valor i la veracitat per por a la demanda de Dole. Peixos grossos i bananes va mostrant el desgast psicològic i anímic del director, Fredrik Gertten. I com la pressió de Dole es va fent cada vegada més asfixiant per dissuadir-lo de la lluita: demandes, cartes amenaçadores a la sòcia de Gertten en què li recorden les seves dificultats econòmiques personals, jutges posposant el judici i allargant un procés traumàtic... El documental és molt revelador perquè més enllà de centrar-se en el cas concret de Dole, explica com als Estats Units les multinacionals s'han apropiat de la llibertat de premsa i han engolit la curiositat periodística. Demostra com el periodisme està amenaçat perquè els mitjans de comunicació no només tenen a sobre els interessos econòmics de la pròpia empresa sinó també els de les marques anunciants. Peixos grossos i bananes evidencia com les escletxes de la llibertat d'expressió ja són molt estretes i la independència de premsa és cada vegada més utòpica. Però el que més sorprèn és que el punt d'inflexió sigui com el Parlament suec fa costat al seu conciutadà. I són capaços, socialdemòcrates i conservadors, de mostrar-se units en favor de la llibertat d'expressió i la veritat documental. El més desolador potser és saber que no en tots els països un periodista hauria trobat el suport unànime de la classe política, i més si no tenen res concret a guanyar en la denúncia.

stats