CRÍTICATV

Els presos polítics al servei de l’espectacle

Segueix el judici al Procés en streaming

Dimarts, amb el primer dia de judici i la imatge del retrobament dels presos després de més d’un any sense veure’ls, es va posar en marxa la baixesa moral al servei de l’espectacle. A Todo es mentira, el programa de sobretaula de Cuatro presentat per Risto Mejide, van agafar imatges del judici i el van convertir en una paròdia del Gran Hermano. En deien GH DUI. “ ¡En vez de entrar con parejas entran con esposas!” i “ ¡Habrá un edredoning entre los Jordis!”, exclamaven els col·laboradors habituals. “ ¡A partir de ahora los llamaré los doce mártires del secesionismo!”, deia Mejide. I el company de taula afegia: “ Y tienen a su propio Judas: ¡Puigdemont!” Van criticar una periodista per fer una valoració del físic de Junqueras, però a continuació ells mateixos hi van furgar. Mejide preguntava: “ Mirad a Junqueras: ¿está gordo o delgado?” I un altre col·laborador assegurava: “ Hombre, tiene unos triglicéridos de más...” Després, per fer mofa d’unes caricatures de La Razón, van continuar ells mateixos burlant-se del físic dels presos. Una frivolització descarnada per, tot seguit, donar lliçons de periodisme. Todo es mentira és un programa produït conjuntament per La Fábrica de la Tele ( Sálvame) i Minoria Absoluta ( Polònia). I amb aquesta aliança esperpèntica és ben bé que han parit un monstre.

La Fiscalia entra en el cos a cos abans del torn de Junqueras

Dimarts al migdia Espejo público convidava una presumpta psicòloga, una tal Irene López Assor. Susanna Griso li donava pas perquè analitzés els canvis físics dels presos polítics. Ho feien sota una pàtina de suposada teoria científica. El copresentador Gonzalo Bans li preguntava: “ ¿Cómo influye que una persona esté 14 o 16 meses en la cárcel? ¿Hace mella?” I la psicòloga responia: “ Hace mella siempre. Están siempre en ese proceso en que se pasa de una mente individual a una mente colectiva. Se llama fisionización. Baja la autoestima, se genera una mente colectiva, y en esa mente colectiva ya empiezan a generar un patrón más individual . I després va començar a valorar l’abans i el després de cadascun dels presos. De Jordi Sànchez va dir: “ Él iba con el ‘yo puedo’ pero vemos que su cara a día de hoy está sumamente triste. Eran personas que pensaban que sus convicciones les iban a salvar, pero su autoestima está afectada”. També es van acarnissar amb Quim Forn: “ Esa mirada altiva de antes de entrar a prisión y ahora la tristeza de que no ha sido tan fácil como ellos pensaban”.

L’hora del junquerisme

S’ha de ser cruel per rabejar-se d’aquesta manera en persones que passen per un tràngol tan decisiu a la seva vida. Pots discutir-los els arguments, però no atemptar contra la seva dignitat. Tot plegat forma part d’un espectacle mediàtic que contribueix a deshumanitzar els presos i l’independentisme, convertir-los en monstres, en éssers insignificants, derrotats i tristos. És la maquinària necessària per anul·lar la reflexió sobre què passa a escala política i jurídica al país. Convertir els protagonistes en escarabats perquè no sàpiga greu aniquilar-los.