Per què ens agrada ‘House of cards’?
La sèrie de Netflix ens té atrapats. Frank Underwood i la seva distingida esposa Claire ens han seduït poderosament capítol rere capítol. A House of cards ningú no se salva de ser un cretí. Els personatges càndids, fràgils o positius van sent defenestrats i són de curt recorregut. Això potencia encara més la maldat que s’apodera de cada minut de la sèrie. En l’argument, els Underwood no tenen fills precisament per no haver d’ensenyar ni un bri d’afecte que emani de la seva ànima, ni un punt dèbil dels personatges, ni una sola gota d’altruisme.
House of cards és l’exposició més crua de la maldat com un misteri. Captivats per l’orquestració perfecta de la maleficència, quedem astorats i intrigats per l’enigma de saber què origina tanta perversitat. La potent arrencada de la tercera temporada amb la visita d’Underwood a la tomba del seu pare fa més grans aquests interrogants. Tens la sensació d’estar a punt de descobrir quina és la llavor de la vilesa del personatge però l’únic que fa l’escena és incrementar la incògnita. L’estètica exquisida de la sèrie i l’elegància dels ambients i els personatges (especialment de la Claire) arrossega inconscientment a emmirallar-s’hi per, de sobte, sentir-se escopit i expulsat d’aquesta admiració per culpa de la vilesa que demostren. Claire Underwood és pitjor que el seu marit. La seva bellesa extraordinària, la delicadesa i sobrietat de la seva presència, és la disfressa més perfecta per camuflar el diable que amaga la seva ànima. La Claire insufla energia en el seu marit, l’esperona davant les contrarietats. Els passejos nocturns de la parella per refer-se de les dures envestides del dia són gairebé una metàfora dels homes llop a qui la lluna atorga un poder sobrenatural.
Quan Frank Underwood atura les escenes per dirigir-se directament a l’espectador és com si entréssim en conversa amb el dimoni. I el pitjor de tot: ens fa còmplices de les seves elucubracions. Sabem el que trama, ens anticipa la jugada i ens fa partícips del seu mal. Som testimonis aquiescents de la infàmia. House of cards ens provoca un diàleg intern amb nosaltres mateixos perquè ens preguntem si el poder polític és realment així, ens qüestionem la morbositat que sentim davant la falta d’escrúpols i l’admiració que ens desperta una ambició insòlita. Ens desperta la inquietud de pensar si entre nosaltres conviu tanta maldat. Però, sobretot, House of cards ens captiva perquè ens empeny en cada episodi a descobrir on són (si és que existeixen) els límits del mal.
