CRÍTICATV

La revolució de Lolo Rico

Aquest cap de setmana ha mort Lolo Rico, una peça clau en la història de la televisió a Espanya no només pels formats que va produir sinó per la seva convicció que el mitjà era una eina cultural i transmissora de valors molt potent que calia aprofitar. Rico va ser la creadora de La bola de cristal, l’espai de televisió infantil que va triomfar als anys 80 i que s’ha convertit en un símbol d’una generació. La bola de cristal era un programa transgressor dels dissabtes al matí a TVE que s’allunyava del llenguatge infantiloide, de les lliçons morals i del relat naïf per endinsar-se en l’experimentació visual, el desig d’estimular i fascinar els més joves. La primera part, dedicada als més petits, tenia com a protagonista un ninot animat, La Bruja Avería, i els seus electroduendes, que creaven històries que intentaven familiaritzar els més petits amb el llenguatge audiovisual. La cançó de presentació la podrien cantar gairebé tots els que ara estan a la quarantena: “No se ría, no se ría, de la Bruja Avería. Si se ríe usted, señora, romperá la lavadora. Si se ríe usted, señor, romperá el televisor”. Malgrat l’evident sexisme de la lletra, Lolo Rico ja en aquella època era conscient que calia trencar els estereotips de gènere. L’espai, molt connectat a laMovida Madrileña, tenia com a protagonistes els cantants Alaska, Pablo Carbonell, Kiko Veneno o l’humorista Pedro Reyes. Parlaven d’història i feien esquetxos televisius que convidaven a reflexionar. Al final, pensant en els més grans, Lolo Rico feia entrevistes en què s’abordaven temes d’actualitat o tendències. Era partidària de tractar els nens com a éssers intel·ligents.

La bola de cristal va ser, possiblement, l’únic programa que va convidar-nos a veure menys tele i a explicar-nos el perill d’aquell aparell: “ Tienes quince segundos para imaginar. Si no se te ha ocurrido nada, a lo mejor deberías ver menos la tele ”, deia un dels eslògans.

L’any 1992, després d’algun fracàs televisiu i d’algunes decepcions professionals, Lolo Rico va publicar TV. Fábrica de mentiras. La manipulación de nuestros hijos. Un llibre excel·lent sobre teoria televisiva que resulta vigent en molts aspectes. Rico alertava sobre com influïen els continguts mediàtics. Per a ella, parlar de televisió era parlar de responsabilitat professional, de criteri i de compromís personal. Aspirava a una revolució televisiva que no se sotmetés als imperatius de les xifres, al rendiment econòmic i de les estadístiques sobre la uniformització dels gustos televisius. Estava convençuda de la capacitat estimulant i enriquidora de la tele. Detestava veure com s’utilitzava la tele per fabricar incultura: “El gran públic, sense altres opcions que incideixin en la seva capacitat de coneixement, es troba desposseït, progressivament, [...] de la possibilitat de pensar fins a doblegar-se, fer-se dòcil i deixar-se manipular”, escrivia. Tant de bo que el seu llegat i les seves conviccions perdurin, perquè continuen sent igual de revolucionaris.