CRÍTICA TV
Misc 17/03/2012

El secret de la música

i
Mònica Planas
2 min

Cada dijous podem veure a TV3 el No me les puc treure del cap , descendent directe del No me la puc treure del cap . Aquesta versió més internacional del format analitza la història musical contemporània de manera intranscendent i curiosa. El programa forma part d'aquesta tele lleugera, sense pretensions, però feta amb bon gust. Estètica retro acurada i una presentació una mica apallassada i amb aires de monitor d'esplai d'en Roger de Gràcia. Aquest dijous van furgar en les cançons per posar-nos calents. Vam viatjar del Je t'aime al Duc el dimoni dins jo passant per la Rocío Jurado cantant "Hace tiempo que no siento nada al hacerlo contigo ", que podria formar part, també, del gènere de la cançó protesta.

Disseccionar les lletres de temes com Bailar pegados , descobrir quin efecte produeix en les fans o assabentar-nos de quin tema entona més a Carlos Latre són excuses curioses per anar tastant temes que ens fan somriure perquè activen la memòria. (Per cert, si torna a sortir l'actriu Mercè Martínez en un altre programa de TV3 opinant sobre la temàtica central de l'espai haurà de demanar que la facin fixa a la tele). "Oh, sí, aquesta!", "Ala! Aquesta la duies al casset del cotxe!"... són frases de conversa de sofà que surten espontàniament quan mires el programa. I és que No me les puc treure del cap és un entreteniment que passa bé i que ha sabut aprofitar el secret amagat de les cançons: que apel·lin al nostre passat. Juga a donar-nos amb minidosis temes que han tingut algun paper (encara que sigui menor) a la nostra vida. Cada cançó ens rememora una època, una relació de parella, una vivència, un cotxe que vam tenir o un viatge. Escoltar-les ens desperta el sentiment de malenconia, burxa en el record i aquest és un factor clau per atrapar l'espectador davant la pantalla. La tele-remember sempre ha funcionat, i si és a través de la música encara més perquè posa les emocions en estat d'alerta.

stats