Dimarts a la nit al Sense ficció de TV3 van emetre El món on volíem viure. Un documental d'Oriol Querol molt emocionant, sobretot perquè l'espectador experimenta davant la pantalla una singular sensació de dimensió històrica. És com un curiós viatge en el temps. El documental reconstrueix a partir de les fotos històriques de Robert Capa l'èxode massiu de la gent fugint cap a França per la N-340 el 15 de gener del 1939. Centenars de milers de persones que van ser víctimes de bombardejos i penúries quan abandonaven les seves llars després d'assabentar-se que les tropes franquistes arribaven a Tarragona. El món on volíem viure té una doble lectura. D'una banda, destaca la transcendència que aquell fet va tenir en la història de Catalunya i d'Espanya. I de l'altra, la importància que aquelles imatges d'un jove Capa tenen en la història de la fotografia.

Del documental se'n pot treure una lectura més humana: la del patiment de la gent en una guerra. I en aquest sentit fa una recerca extraordinària de les persones que apareixen en algunes d'aquelles fotos. És emocionant veure com han trobat el vidu d'Aroma Beltran, que Capa va retratar dalt d'un carro amb només un any. És curiós com aquest documental entronca en aquest sentit amb un altre que vam veure fa mesos: La maleta mexicana. La lectura periodística és també molt valuosa: aquestes imatges de Capa van donar la lliçó que totes les fotos necessiten un context i com, a partir d'aquí, neix el fotoperiodisme modern. Les fotos són la llavor del que després ha estat la iconografia dels refugiats de guerres que hem vist tantes i tantes vegades. I finalment hi ha aquesta dimensió històrica. És impressionant veure a la televisió com encaixa la foto de Capa amb el paisatge actual. Es produeix una connexió amb el passat absolutament xocant. Una dècima de segon d'un clic es converteix finalment en la història de tots plegats. Passem sovint adotzenats amb cotxe per la N-340 inconscients dels records que acumulen els paisatges. I veure ara que per aquella carretera hi va circular tant de patiment sobta. Coneixíem les fotos, però en integrar-les en la nostra pròpia realitat i context agafen una nova dimensió. Exquisit exercici històric i periodístic. Et fa pensar que per més rellevant que sigui l'esdeveniment, cadascun de nosaltres ens acabem convertint en una minúscula anècdota de la història que acaba per desaparèixer. Igual que les petites històries d'aquells centenars de milers de persones que no surten a cap foto.