El temps: recordar o negar
Les sobretaules del cap de setmana a Telecinco ha aconseguit quedar-se-les Maria Teresa Campos, que segur que preferiria un magazín matinal però s'ha conformat amb la xavalla de la cadena. La diva de la televisió presenta Qué tiempo tan feliz , que podríem batejar com un retroshow o telemelancolia . És com una mena de Cine de barrio centrat en la temàtica artisticotelevisiva. Es dediquen a homenatjar artistes espanyols de tota la vida, recordant-ne actuacions, pel·lícules i grans èxits, mentre tot de col·laboradors li fan la pilota. De passada es reviuen moments històrics de l'Espanya més cañí i episodis folklòrics que la televisió ha immortalitzat.
Ahir Maria Teresa Campos feia un homenatge a Paloma San Basilio, que intenta aparentar que encara és en la trentena. José María Íñigo anava apuntant qüestions musicals a la cantant. Íñigo s'ha convertit en un dinosaure del record televisiu. La seva simple presència en un plató de televisió indica de manera automàtica i gairebé inconscient que s'està apel·lant al passat. Íñigo ha acabat convertint-se en un arxiu humà de la història televisiva. La Campos, tossuda a voler caminar amb sabates de taló d'agulla, reparteix joc entre els convidats mentre intenta que el realitzador no la mostri en pantalla amb les ulleres posades. La presbícia és un símptoma de l'envelliment que convé dissimular a la tele. De mica en mica van apareixent amics de San Basilio per fer-li sorpreses. Tot fa pensar que comparteixen cirurgià. Enganyen els rostres, però els escots arrugats no menteixen. Resulta força inquietant veure com gairebé tot l'elenc de col·laboradors i convidats d'aquest programa ha passat diverses vegades pel quiròfan recosint-se les arrugues, infiltrant-se Botox al front i recautxutant-se els llavis.
Els més veterans parlen del passat però semblen talls rodons, relligats i amb la pell tensada. Viuen del record però es neguen a admetre el pas del temps.
