Aquesta setmana a En el aire de la Sexta l’Andreu Buenafuente i el Berto Romero se sumaven a la moda televisiva de llegir els tuits que envien els seus trols. Per si sou neòfits en l’argot de les xarxes socials, un trol és algú que aprofita els avantatges del món virtual per insultar-te, desprestigiar-te, enfotre-se’n de tu o vexar-te. Les celebritats (especialment televisives) solen ser unes víctimes fàcils i habituals i algunes han arribat a patir acarnissaments despietats. L’any passat al Late night de Jimmy Fallon (a la NBC) van posar de moda que alguns famosos llegissin davant la càmera comentaris contra ells carregats d’odi. És un experiment televisiu (i m’atreviria a dir que gairebé psicològic) extraordinari. És un instant humorístic, incòmode i valent. Ingredients perfectes en aquest mitjà. A En el aire, el col·laborador i crític de tele Bob Pop anava seleccionant tuits hostils contra els protagonistes i els hi feia llegir a ells mateixos: “ ¡Qué viejo está Buenafuente! ”, escrivia una noia. L’Andreu, sobreactuant, feia veure que s’ofenia molt. Un altre piulava: “ El asco que siento hacia Andreu Buenafuente y Berto Romero es intenso, sincero y enraizado en lo más hondo de mi ser ”. Un altre li donava la raó i afegia: “ ¡Que les metan fuego ya, hostias! ” És simplement magnífic com el context determina el valor de l’insult. La prepotència i la ira a la xarxa social, fins i tot la supèrbia que denoten els que se senten amb el poder de declamar el seu odi envers els altres, pren una dimensió absolutament oposada quan és llegida amb sorna pels seus al·ludits. Es converteix en una mena d’atac d’histèria incongruent i irracional, una desacreditació immediata de qui envia l’insult. Es fa evident que el tsunami d’odi és desmesurat respecte a un simple acte televisiu intranscendent. Es desactiva automàticament la capacitat d’ofendre, es desacredita l’autor. El trol es converteix en un ésser inútil, amargat, que perd el temps gaudint de la ira que sent. L’exercici serveix, a més, per camuflar la teoria de l’ego de les estrelles televisives. Només per encobrir-lo, esclar. Però la verbalització del comentari ofensiu, llegit amb calma, fins i tot a poc a poc, davant dels teus espectadors retorna la humiliació i l’odi com un bumerang que et sega les mans quan l’agafes altra vegada. La televisió és magnífica quan la imatge allarga el braç i assenyala directament amb el dit l’espectador que s’hi asseu davant. No hi ha altar més poderós que la pantalla.