El truc dels mals actors
Dimarts a la nit Telecinco va tenir un prime time esotèric per promocionar la sèrie de fantasmes El don de Alba . Abans i després de l'episodi un duet terrorífic integrat per Ana Rosa Quintana i Iker Jiménez celebraven una taula rodona parlant d'esperits i nens morts que es comunicaven des del més enllà. La sèrie sembla un mostrari de cortinatges i tapisseries per a dones riques, d'ambientació naïf. Se serveixen dels recursos típics fantasmagòrics: finestres que s'obren amb una ventada, portes que es tanquen misteriosament, alès al clatell que denoten una presència i esperits dolents amb els ulls en blanc. Els protagonistes són producte de la fàbrica de clons televisius. Joves de bon cos, figura esvelta i bellesa clàssica i, de tant en tant, alguna mirada estràbica amb efectes fulminants en alguns sectors adolescents. Les dones han estat víctimes d'una perruquera obsessionada a fer tirabuixons. Però el que es fa insuportable és que tots parlen xiuxiuejant. L'espectador ha d'apujar el volum a nivells estratosfèrics per sentir alguna cosa. Tots mussiten i fan imperceptible la darrera síl·laba de cada paraula. Només es detecta un lleuger moviment de llavis. L'última paraula de cada frase tampoc se sol entendre perquè l'èxtasi expressiu dels personatges els porta a deixa anar una mena de sospir final suau, pròxim a l'últim alè d'un moribund. No s'entén res. I això que abans de cada intervenció els personatges agafen aire com si haguessin de recitar un sonet d'una tirada. Els efectes secundaris són torbadors: de tant en tant, el pet d'una porta o l'explosió d'un vidre provoquen un impacte tan gran en el volum del televisor per contrast amb el xiuxiueig que produeixen un ensurt als espectadors. No és mèrit dels guionistes sinó dels tècnics de so. L'estratègia perfecta per camuflar un elenc de mals actors que semblen la versió vivent d'un catàleg de moda de venda per correu.
