CRÍTICA DE TV

Una nit traumàtica a TV3

'L'última cinta des de Bòsnia' transmet el valor positiu de l'acolliment de refugiats

La nit de dimarts a TV3 va ser molt interessant però molt dura. Les dues emissions del Sense ficció, amb documentals excel·lents centrats en dos grans conflictes bèl·lics, et deixaven devastat. Algunes de les imatges que vam veure eren tan bèsties, violentes i cruels que feia difícil anar-se’n a dormir després i que no se’t repetissin determinades escenes al cap.

El primer documental era L’última cinta des de Bòsnia, d’Albert Solé. Un treball esplèndid que segueix la Sifa, una refugiada de Srebrenica que el poble de Sant Celoni va acollir el 1992 quan va esclatar la guerra de Bòsnia. Vint-i-cinc anys després del final del conflicte, torna a la seva ciutat natal amb el seu fill per visitar la família que li va quedar allà i recorre el país intentant entendre què va passar amb la mort del seu pare i els seus germans. L’eix del documental s’estructura a partir de dues mirades: una és la de la Sifa tornant a veure la darrera cinta de VHS que la seva família li va enviar des de Bòsnia dues setmanes abans que molts d’ells morissin i com les imatges d’aquesta gravació es van intercalant amb la història present. I l’altra mirada és la dels seus fills observant-la a ella i el seu dolor i la perspectiva que tenen sobre el conflicte que tants traumes ha provocat a la seva família. La combinació d’imatges del passat i el present, la unió de les dues realitats, la manera com la càmera sap donar més importància al valor de la mirada dels protagonistes, és esplèndida. El treball que es fa sobre la memòria i el retorn a l’escenari d’aquells records és molt commovedor. I la Sifa es converteix en un fil conductor extraordinari. Impacta la seva resiliència a l’hora d’explicar els fets fins i tot sobre el mateix terreny on es va produir la tragèdia: el retorn a la seva casa destruïda, el lloc on van matar el seu germà, la cambra on es conserven restes òssies per identificar... El documental incorpora imatges d’arxiu de la guerra, algunes de les quals t’obligaven a apartar la mirada de la televisió per la seva duresa. Però malgrat tot, estan sempre justificades perquè mostren allò que va succeir en els espais que ara recorren la Sifa i el seu fill. L’última cinta des de Bòsnia, a més, transmet el valor positiu de l’acolliment de refugiats. I és excel·lent perquè a partir d’una història individual pot explicar un drama col·lectiu i les seqüeles que encara perduren d’una guerra. El segon Sense ficció, Els últims homes d’Alep, tenia, per fi, un bon guió de presentació de Montserrat Armengou. Curt i que estimulava a veure’l sense resumir-nos-el sencer. És delicat recomanar-lo perquè la duresa de les imatges no el fan apte per a tothom: mostra els bombardejos d’Alep el 2016 des de primera línia i l’angoixa del rescat de persones d’entre les runes. Ara bé, si el que esperem dels documentals és una dosi de realitat, tant L’última cinta des de Bòsnia com Els últims homes d’Alep són aquelles bufetades que suposen un aprenentatge per a l’espectador. Després de veure’ls sents que alguna cosa ha canviat dins teu.