CRÍTICATV

Un altre vídeo de ‘Viva el rey’

Fa una setmana quedàvem consternats amb un muntatge amb tuf de naftalina que es feia viral a les xarxes per donar suport a la monarquia. Un catàleg de personatges d’estètica ultraconservadora, la immensa majoria força inquietants, ressorgits del túnel del temps, que s’havien gravat de manera maldestra per cridar “ ¡Viva el rey! ” L’invent va provocar l’efecte contrari: l’evidència absoluta de la decadència de la institució, que, en una nova etapa d’impopularitat, sobreviu amb el suport d’uns fantasmes esperpèntics i caducs.

Cinc dies després d’aquest espectacle, TVE emetia la cerimònia del lliurament de premis Princesa d’Astúries. L’emissió va funcionar amb els paràmetres habituals i amb el fato de premi Nobel que ja és tradició. La careta d’arrencada era un muntatge d’instants que s’havien produït al llarg de les múltiples entregues d’aquests premis, moments fugaços històrics de guanyadors, discursos i instants entranyables. Però el tancament de l’emissió adquiria, un altre cop, ressonàncies mediàtiques d’una antigor i d’un vassallatge incòmodes. Amb una música suau i alegre pròpia d’un conte de princeses, el responsable de realització feia una recopilació d’instants de la cerimònia que acabàvem de veure. Una mena de millors moments dins de les possibilitats limitades que permet un acte tan encarcarat. Fins aquí, tot en ordre. Però després d’unes quantes escenes, el muntatge agafava unes característiques simbòliques pròpies d’una monarquia medieval. El vídeo recollia, de manera consecutiva, l’instant en què assistents i premiats feien la reverència davant dels monarques. Era un pla mitjà d’una vintena de persones fent el gest de doblegar l’esquena i abaixar la mirada, descontextualitzant-les de l’escena global. Ni tan sols apareixien els monarques en l’enquadrament. Un darrere l’altre, apareixien fent el gest reverencial davant la càmera que els observava. La reiteració d’aquest instant tantes vegades, de manera consecutiva, agafant només els dos segons de la salutació solemne, era grotesca. Perquè, en comptes de subratllar la majestuositat monàrquica, o podent remarcar una mena de proximitat reial a la ciutadania, o fins i tot enaltir els homenatjats, el que feia era accentuar el vassallatge. Tanta reverència seguida feia lleig. El resum final dels premis perdia l’essència de reconèixer els mèrits dels guanyadors per convertir-se en un repertori de subjugació dels premiats a la Corona. Si aquestes imatges haguessin quedat intercalades amb altres moments de la cerimònia, haurien passat desapercebudes. Però inserir totes les reverències seguides ens remetia al vídeo viral de la setmana anterior. Semblava un altre muntatge de Viva el rey.

El més probable és que el realitzador no tingués aquesta premeditació quant al missatge, sinó que va ser una inèrcia inconscient després d’un cerimonial on el relat simbòlic i audiovisual busca reforçar el poder de la monarquia. La necessitat de subratllar la veneració a la Corona és una mostra més de fins a quin punt la percepció de fragilitat de la institució és general.