18/10/2012

La virtut del diàleg

2 min

Dimarts al Sense ficció de TV3 emetien el documental Parlen els ulls . Amb un títol de novel·la romanticona, de quiosc feia una mica de basarda enfrontar-s'hi, però el tema s'ho valia. L'objectiu del documental és buscar respostes sobre el passat i el futur de la societat basca amb diàleg entre posicions enfrontades. L'arrencada del reportatge, al caserío Zabalgana del Museu Chillida, té certa aura de misteri. Allà es desenvolupen sis relats diferents: el de dues víctimes d'ETA, el d'un exmembre d'ETA amb més de 18 anys a la presó, el d'una vocal del Consell General del Poder Judicial, el de l'exdirector de Drets Humans del govern basc i el de la filla d'un metge mort per maltractaments després de ser jutjat. Gorka Espiau, el director, els va aparellant perquè conversin i va modificant els grups. Així veiem com evolucionen diferents converses, en què cedeixen i en què no s'avança. Es detecten punts de conflicte, rancors i indiferències. Es trenquen idees preconcebudes. L'experiment televisiu no revela cap miracle però sí que permet albirar símptomes d'optimisme: el camí cap a la normalitat. D'una banda, com que la discussió fomenta parlar obertament de temes tabús, s'alleugen tensions. D'altra banda, ningú convenç ningú, però sí que t'adones com de mica en mica són capaços de posar-se també en el lloc de l'altre només pel simple fet d'escoltar. Més que fer parlar els ulls (que és molt poètic però no s'aprecia tant) es descobreix com són capaços d'obrir les orelles. Un fet bàsic per entendre's. Així apareix el que Pierre Hazan, testimoni extern del documental, qualifica de "veritat social", molt més rellevant per a la convivència que les diferents "veritats individuals". Parlen els ulls no és només un documental. És com la televisió pot servir i formar part del procés de normalitat i ajudar en la construcció del futur de la societat basca.

stats