22/10/2017

Article 155 al quadrat

3 min

ExconselleraAvui ens costa empassar saliva. Un nus estrany ens comprimeix la boca de l’estómac i res pot evitar el terrible malestar dels dies tristos, d’aquells dies en què en el nostre propi cos es lliura la batalla entre la serenor i la ràbia. ¿Qui pot acceptar sense rebel·lar-se l’anorreament del principi fonamental que els Parlaments i governs emanen del vot popular i no d’una intromissió inadmissible d’institucions polítiques per impotència, per incapacitat de resoldre els conflictes? Fa mesos que demano acabar amb la gran confusió entre la realitat política i la jurídica. En algun moment els líders polítics es van apropiar del dret i aquest va deixar de ser una ciència a disposició de l’avenç de la nostra societat per ser un arma llancívola. Va ser llavors quan les veus sàvies es van apagar. No és la primera vegada que afirmo que el dia que les autoritats catalanes van acceptar el principi, fins aleshores només defensat per la CUP, de desobediència als tribunals de justícia, ens vam situar, com a catalans, en una situació d’inferioritat, vam servir en una safata de plata la defensa dels principis fonamentals de l’estat de dret a un partit que ideològicament representa els 16 diputats d’AP de Fraga que no van acceptar el pacte del 78 perquè el consideraven una rendició al separatisme i al marxisme. En lloc de posar en evidència davant del món quin tipus d’ideologia ultradretana té el partit de Rajoy i quin mal ús dels atributs del poder públic feia, apareixíem davant del món avançat com els que trencàvem l’estat de dret.

Conec tot l’argumentari del PP, basat en la mentida del trencament de la convivència i l’escarni cap a institucions catalanes, com el que estan fent amb l’escola catalana i els Mossos; unes afirmacions destinades a la desqualificació i a la confrontació, fetes des de la ignorància volguda. Però també conec la sordesa del nucli reduït que ha pres les decisions en el Govern i el Parlament, impenetrable a consideracions ben intencionades que, sense tanta pressa, volien -també- arribar a la llibertat plena de Catalunya.

Dubto que existeixi una aplicació amable de l’article 155, ja que es va preveure per a situacions d’extrema gravetat. Hi havia una oportunitat per al diàleg i s’ha desaprofitat. La sortida valenta vol dir atrevir-se a parlar de tot, d’allò tan subversiu que ja en parlava Pi i Margall al segle XIX: “ El libre consentimiento de las nacionalidades para formar parte de España ”. Valentia de la política és el que no ha tingut l’Estat, que novament s’ha refugiat en una malintencionada lectura del dret. No donant-se per satisfets assumint les funcions de comandament dels Mossos, afirma que “ en caso de que sea necesario podrán ser sustituidos por efectivos de las fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado ”. Cap escletxa per a la confiança en la seva professionalitat, a la feina ben feta, a la lleialtat professional dels últims anys. Aquesta aplicació de l’article 155 al quadrat estripa dècades de bona feina en l’estructuració de serveis públics, apaga el ressò de les paraules reconciliadores i, lluny de retornar-nos a una normalitat mariana, fa molt més difícil la solució, alimentant els extrems i omplint de profunda preocupació la immensa majoria de les consciències catalanes de pensaments diversos.

Aquestes consciències són les que demanen que callin per sempre els que s’atrevien a dir que la via triada era innòcua i assenyalen amb el cor compungit el govern espanyol i els partits que li donen suport afirmant que si Espanya volia cavar un fossat més profund, ho ha aconseguit.

stats