29/10/2017

D’homes i lleis

4 min
D’homes i lleis

Per governar, per posar-se al capdavant de qualsevol institució de govern, no només cal apartar “l’or, la son i el nom”, com ens deia Espriu a La pell de brau ; cal entendre des del primer dia de ser cridat a aquesta funció que els governs no són de persones sinó de lleis.

Són les normes, les ordres vinculants que canviaràs, anul·laràs o proclamaràs, les que passaran al llistat dels fets que capgiren la història.

Per això el món del dret és ciència en l’àmbit dels poders públics, per això no n’hi ha prou amb proclames que arribin al cor si després no estableixen un vincle jurídic amb els administrats.

Ho saben tots els estadistes. Ho sabia Josep Tarradellas, de qui aquests dies s’ha celebrat, sense gaire entusiasme, el 40è aniversari del retorn. El seu govern provisional va governar perquè un dels acords que va passar desapercebut va ser la recuperació del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

Recordem els governants per fílies i fòbies, proximitat i distància respecte als seus plantejaments, per simpaties i antipaties. Rajoy ha estat un pèssim president no només per les seves frases de sintaxi gravitacional i per l’evidència innegable de la gran trama de corrupció que s’ha teixit a l’entorn de la cúpula del seu partit durant els anys que ell n’ha estat responsable; ha estat un pèssim president per les lleis que s’han publicat, que són les que han aixecat la protecció del litoral, han eliminat la defensa dels treballadors davant les patronals abusives, han definit la seguretat pública com una eina de control i no de protecció de drets. Les lleis i no els homes defineixen els governs. Els governs són, doncs, de lleis i no d’homes (o dones).

L’atzucac en què es troba avui Catalunya ha ignorat aquest principi bàsic, que J.F. Kennedy, entre molts altres, va explicar una vegada i una altra: els americans poden estar en profund desacord amb les lleis injustes i us prometo que les canviarem, però no puc avalar desobeir-les. L’home que va ser assassinat per la seva agenda profundament reformadora i a qui un tret al cap va impedir signar les lleis antisegregacionistes que tenia enllestides va parlar en el seu discurs d’investidura dels que insensatament s’entreguen a buscar poder cavalcant un tigre.

Durant anys una part molt important de la ciutadania de Catalunya i la majoria parlamentària hem mostrat els anhels d’esdevenir plenament sobirans en les decisions que condicionen el nostre benestar col·lectiu. En un moment determinat i atesa la distància, desafecció, desconnexió, incapacitat de comprensió i reconeixement, es va instal·lar el discurs de desobediència com a sistema d’actuació institucional. Va ser un malaurat moment.

Era una decisió que s’allunyava de tots els models de la vida parlamentària dels estats moderns, però, sobretot, permetia als hereus d’aquella Alianza Popular de Fraga Iribarne erigir-se en els defensors dels principis fonamentals recollits en una Constitució que no havien votat perquè la consideraven separatista i marxista.

Paral·lelament, s’anava creant una cultura de confondre els tribunals de justícia amb l’enemic polític, i els seus advertiments o conclusions, amb un atac i no una oportunitat.

De res han servit les veus que dèiem que s’havien d’emfasitzar els advertiments del poder judicial que instaven les institucions de l’Estat a trobar canalització institucional a les nostres reivindicacions. Un camí molt més difícil i llarg que alguns interpreten com a renúncia sense ser-ho; ans al contrari, és un camí on no pot permetre’s el defalliment ni la mediocritat, cal vèncer per la major capacitat i perseverança.

Amb un excés d’autoreferència, de manera previsible i amb massa llençols perduts en les bugades, la República Catalana proclamada el divendres 27 d’octubre al Parlament de Catalunya no disposa d’autonomia financera ni sistema judicial, i des de fa unes hores tampoc de sistema policial, i, sobretot, no disposa del Diari Oficial de la Generalitat.

Les atribucions que el Senat va atorgar al govern central en el desplegament de l’article 155 són abusives i només els tribunals poden fer-ne una interpretació vinculant, però la decisió del president Puigdemont de renunciar a convocar i controlar les eleccions des de Catalunya ens ha deixat sense institucions que puguin formular el recurs corresponent.

Un govern del PP amb atribucions excepcionals, enfilats damunt d’un tigre desbocat, amb les claus de les nostres institucions servides en safata de plata per una estratègia autolítica, ha aconseguit un 155 que de cap manera uneix Espanya ni és un miracle per a la convivència, i una DUI, de resposta visceral, que no fa que Catalunya pugui funcionar de manera independent.

És molt difícil creure que alguna vegada les institucions polítiques espanyoles entendran el sentir atàvic de Catalunya, la necessitat de llibertat d’una nació que ha fet possible la modernització i la democratització d’Espanya i s’ha sentit mal compresa i més mal tractada encara; però ¿com ho hem de fer perquè aquesta nació catalana no cregui que amb la raó històrica n’hi ha prou i oblidi tot el que el constitucionalisme modern ens ha ensenyat sobre el funcionament dels sistemes parlamentaris, els menys dolents dels sistemes? Només si Catalunya demostra que sap què és i com funciona un estat, algun dia podrà ser-ho.

Mentrestant, cal baixar del tigre abans que ens devori. Cal que s’oblidi la idea que guanyarem al carrer el que no s’ha guanyat a les institucions polítiques. No pas per renunciar al propòsit de ser lliures sinó per evitar ser devorats. Els governants poden estar davant la seva darrera oportunitat, però per als pobles no existeix la darrera oportunitat, sempre han de reservar forces i no claudicar en el seu ferm propòsit d’assolir l’horitzó desitjat.

stats