No hi ha política sense polítiques

Ara ja tenim prou experiència per atrevir-nos a crear el nostre Servei Nacional de Salut

MONTSERRAT TURA
MONTSERRAT TURA

“Diversos són els homes i diverses són les parles / i han convingut molts noms a un sol amor”. Aquests versos d’Espriu es van repetir una i altra vegada en la configuració del que ha estat un model sanitari d’èxit. Ajuntaments, fundacions arrelades en la història, Església i la nova administració de la Generalitat convenien en un sol propòsit i tenien un projecte comú. Una de les grandeses del dinamisme de la nostra societat catalana, del qual hem fet gala.

La construcció de nous centres i la incorporació de molts professionals joves i entusiastes van aconseguir, amb la mirada posada en el NHS britànic, uns bons resultats a un cost molt acceptable en una dècada dels vuitanta difícil des del punt de vista econòmic.

Els ajuntaments es van entregar a la transformació de les ciutats, a la regeneració de les condicions de vida insalubres. Les polítiques de sanitat van garantir l’accessibilitat de tota la població a un dispensari, a un ambulatori, a un hospital proper i a una assistència de les més avançades del món en els grans hospitals que culminaven la piràmide, i que es concentraven a la capital de Catalunya.

Hem d’integrar recursos de salut mental en l’assistència primària, hem de participar amb professionals dels serveis municipals en la inclusió social

Hi havia model, i hi havia el lideratge de Josep Laporte i Salas, un home de prestigi que va fer entendre a un president que tendia al discurs èpic que sense polítiques no hi havia política.

Avui la nostra societat ha canviat. Vivim més, necessitem assistència mèdica durant més temps, moltes persones viuen soles, la immigració prové de llocs llunyans, els microbis i mosquits ja no coneixen fronteres, tornem a veure formes diverses de barraquisme i pobresa infantil, el consum farmacològic ha esdevingut compulsiu. Les grans innovacions en els hospitals esdevenen èxits d’equips inquiets que han excel·lit en alguna tècnica; ens vantem dels trasplantaments, dels èxits en el control del VIH, de les cirurgies avançades; col·loquem endopròtesis a les vàlvules cardíaques amb encolatge bicaval i el pacient quasi no presenta cicatrius al seu cos. La radiologia esdevindrà especialitat d’intervenció, però el 'fonendo' segueix sent essencial en el diagnòstic. A la medicina de família se la va batejar amb l’afegit d'“i comunitària” per arrelar-la a la complexa vida de la societat del segle XXI, però no s’han articulat mecanismes que permetin dir que el nostre sistema sanitari estigui veritablement integrat en el dia a dia de la comunitat.

Una de cada sis persones que atenem en els centres d’assistència primària declara patir ansietat o depressió, els centres de salut mental van atendre més 250.000 persones l’any passat, els de salut mental juvenil en van atendre més de 75.000 –amb un increment anual del 33% en els darrers cinc anys–, la taxa de mortalitat per suïcidi creix i la distribució territorial de recursos en el camp de la salut mental ja no aconsegueix aquella xarxa d’equitat territorial que ens agradava explicar com a base de l’èxit del model sanitari català.

És el moment de l’abordatge comunitari i multisectorial dels nostres pacients, que sou tots els ciutadans. Els programes de regeneració urbana no ens són aliens i els sensesostre són un indicador social i sanitari. Hem d’integrar recursos de salut mental en l’assistència primària, hem de participar amb professionals dels serveis municipals en la inclusió social, perquè si no el pacient tornarà a l’hospital al cap de dos dies.

Els col·lectius més vulnerables per a qualsevol govern amb sensibilitat social també ho són per a nosaltres: avis, infants, joves, mares monoparentals.

Evidentment, volem viure més i millor i això vol dir detecció precoç del càncer, tractament adequat, proves genòmiques ara que tenim possibilitats de seleccionar millor el tractament.

Però ja no sé si convenim molts noms a un sol amor, ara les oportunitats no són col·lectives i no avancen uniformement. L’administració, el Govern, fa temps que no té model i aprofita les iniciatives dels grans especialistes o d’un grup de professionals inquiets per mostrar l’avenç sanitari, però la grandesa del model era sentir-se part d’una gran organització que treballava per a un mateix objectiu i feia que cada professional en fos protagonista. Ara sobreviure i esperar millors temps ha esdevingut una màxima en la gestió, en la governança sanitària.

Aquests dies algunes plataformes demanaven coses interessants que altres sistemes sanitaris del món ja tenen. La reivindicació econòmica hi era, però era no la primera

Cal model i lideratge. Això no s’improvisa en una declaració davant dels micròfons. Cal una curosa adaptació als indicadors d’evolució de la població. Serveis segons les circumstàncies. Diferents protagonistes, diferents rols, cap un mateix objectiu.

Aquests dies hem vist bates blanques als carrers, els meus companys de professió han sortit amb consignes més o menys destres. Els dos sindicats convocants –Metges de Catalunya i la CGT, amb els quals no comparteixo l’elitisme de l’un i les radicalitats de l'altre– han aconseguit unir bates de totes les procedències i cridar consignes no salarials. Algunes plataformes demanaven coses interessants que altres sistemes sanitaris del món ja tenen: psicòlegs als centres d’atenció primària, mitjans bàsics de diagnòstic, temps per posar la mà a l’abdomen del pacient, autonomia dels professionals i dels centres en el marc d’un projecte, d’un model consensuat, convingut.

La reivindicació econòmica hi era, però no era la primera.

La desencertada declaració del grup parlamentari al qual pertany el president de la Generalitat frustrava l’esperança d’una resposta intel·ligent, a l’altura d’una mobilització sense precedents. Si el govern de Catalunya no pot destinar temps a redefinir el que ha estat una de les principals conquestes de l’acció d’autogovernar-nos, si el que volem definir i construir –un sistema sanitari que empatitzi amb les diverses modalitats de ciutadans– no té l'empatia dels governants, aleshores s’ha produït una doble renúncia, la de seguir a l’avantguarda i la d’utilitzar la sobirania per tenir millors serveis.

Cal ser valent perquè el model ha de trencar amb la percepció del CatSalut com a asseguradora. Ara ja tenim prou experiència per atrevir-nos a crear el nostre Servei Nacional de Salut on tornin a concórrer les diverses parles a un sol amor, a un projecte únic amb voluntat de ser el millor del món, no per vantar-nos-en, sinó per ser més útils.

En aquest sistema nacional, la medicina primària, aquests metges que han rebut la desconsideració d’algun portaveu parlamentari, són l’eina més poderosa. Així ho entenen els sistemes més evolucionats del món.

Montserrat Tura és metge i exconsellera de Justícia i d'Interior