Col·lapse de la paraula

L’Estat ha començat a perdre davant de la comunitat internacional

No busco herois ni màrtirs, busco reanimadors de paraules. No per a discursos fàcils de diàleg, sinó perquè no conec ni accepto cap altre instrument de transformació política que la paraula. Paraules escrites, paraules dites, paraules cridades als carrers, paraules escrites a les parets.

No soc fanàtica. Sempre dono a l’altre la possibilitat de convèncer-me. Rebutjo els que atorguen certificats de puresa democràtica, unionista o independentista. Condemno el fustigant i l’acoquinador. M’agrada formar part d’una Catalunya diversa, plural de biografies dels seus habitants, de sensibilitats i de paisatges. Col·lectivament formem un poble pacífic i decidit.

Vam fer possible la Transició i el pacte constitucional després d’una guerra i d’una dictadura terribles. Sense el poble català no existiria un pacte que concentra el seu acord en l’article dos de la Constitució, que ve a dir-nos: no tingueu vel·leïtats independentistes, que us reconeixem com a nació des d’ara. Quasi el 70% de participació, el 90% de vot afirmatiu a Catalunya. Aquell gran acord va significar l’acte de confiança recíproca més sòlid. La seva inadequada gestió és l’error més gran de les institucions espanyoles.

Conec les febleses i els defectes de la política catalana. Però no accepto cap lliçó de qui utilitza la Constitució com a instrument de coacció

En veure que la nostra “nacionalitat” no era reconeguda en la seva expressió lingüística, cultural, econòmica, històrica, jurídica, vam creure que la ponència parlamentària per redactar un nou Estatut s’entendria com una nova oportunitat d’ampliar els horitzons nacionals. Es va dur a terme amb encerts i desencerts, solidàriament i mirant sempre cap a les democràcies avançades que es declaren estats socials, democràtics i de dret. El text de l’Estatut del 2006 era un gran instrument polític. Va ser escarnida, novament, la nostra esperança.

Hauria donat per ben emprades les meses petitòries i les escopinades enlaire de les institucions que havien d’estudiar i analitzar aquell Estatut. Hauria oblidat els insults i fins i tot la ignorància del que hem sigut, de l’aportació del nostre dret civil a la modernització de l’economia i el pensament. Hauria ignorat el que s’ha dit de la llengua dels meus pares. Ho hauria fet, si haguéssim aconseguit que la catalanitat fos reconeguda com un valor i aprofitada com un motor de canvi en benefici d’horitzons de prosperitat comuna.

Totes aquestes oportunitats malmeses no justifiquen que els líders de l’actual majoria parlamentària a Catalunya defensin que els electes no estan sotmesos a cap altre control que al dels seus propis electors. Gran equivocació deixar la Constitució en mans dels que no la van votar, i gran error no fer des de Catalunya el discurs del constitucionalisme modern, que té per principi que la unió dels pobles ha de ser lliure, que la participació de la ciutadania en els afers polítics ha d’establir mecanismes perquè les comunitats nacionals puguin decidir si volen formar part d’un estat, i que només així existeix alguna possibilitat per a l’Europa dels pobles.

Conec les febleses i els defectes de la política catalana. Sé que els relats són esbiaixats i he combatut les pràctiques polítiques caciquils o corruptes, el nacionalisme etnocultural reduccionista i tot tipus d’intransigència. No concebo un estat sense poder judicial respectat. Però no accepto cap lliçó de qui utilitza la Constitució, que va néixer com la magna llei de protecció dels drets fonamentals, com a instrument de coacció, ni de qui està corcat per la corrupció i prefereix deixar podrir els problemes.

No m’agraden les guerres de banderes. Qui utilitza aquests mitjans està incapacitat per dirigir els designis de milions de persones, per governar, per parlar de diàleg. També sembla incapaç d’entendre les manifestacions que fa anys que omplen els carrers i les places, les carreteres i els camins, coaccionant greument el seu dret a la protesta. Incapaç d’entendre que l’arribada massiva de policia allunya qualsevol solució. Aquest poder judicial a qui ara utilitzen d’escut fa anys que els ha estat avisant que les reivindicacions populars s’han de canalitzar a través de les institucions polítiques (presa de possessió del president del TSJC, Jesús María Barrientos; comiat del president del Tribunal Constitucional Francisco Pérez de los Cobos; la sentència 42/2014 del mateix Tribunal Constitucional) i han preferit sordejar i que els facin la feina desagradable.

Com si Pierre Vilar, Jaume Vicens Vives i molts d’altres, gens sospitosos de ser forassenyats i radicals, no haguessin existit. Com si la vida futura no necessités una mirada enrere per entendre millor el present, el govern espanyol actua des de la ignorància i el bescantament.

Avui aniré a votar. Que cadascú posi la papereta que vulgui. Si cal, que hi escrigui que aquest no és el referèndum que desitja

L’independentisme durant el mandat del president Rajoy ha passat del 15% dels vots en les eleccions al Parlament al 48,7%. És evident que els seus propis votants n’hi haurien de demanar responsabilitats. La seva negació, primer, i la repressió i intervenció econòmica, després, només agreugen la situació i el sentiment de bona part de Catalunya de desvincular-se d’aquest Estat.

Que ningú caigui en la temptació de considerar-ho un enfrontament de policies. Els Mossos d’Esquadra han d’actuar com a policies i els hem d’ajudar en aquests dies difícils, encara que no compartim les ordres que puguin rebre i executar des del poder judicial. La seva funció és sensible i necessiten, més que mai, el nostre suport.

La nostra força és el civisme i el respecte, fins i tot la lleialtat. Ser fidels a aquests principis és la prova de la integritat que tots haurem de mantenir davant d’un món que ens estarà observant i ha de trobar-nos més cívics que mai.

L’Espanya de l’“ A por ellos”, la que busca la submissió, la desaparició de la reivindicació de Catalunya, la de la policia als setmanaris i diaris, la de les admonicions del fiscal general fent de portaveu d’un govern que ha col·lapsat les paraules i el seu significat, ens esperona a mantenir la nostra reivindicació de llibertat.

Avui aniré a votar. Que cadascú posi la papereta que vulgui. Si cal, que hi escrigui que aquest no és el referèndum que desitja. El dia següent no s’instal·larà cap paradís terrenal a Catalunya, però l’Estat ha començat a perdre davant d’una comunitat internacional que es mira perplexa com el desplegament policial ha substituït la paraula.

Etiquetes