04/05/2019

En defensa pròpia

4 min

Abans de la inesperada convocatòria d’eleccions generals -en un calendari forçat però molt estudiat, que les situava estrictament a la distància legal de les esperades i perdibles eleccions municipals i europees-, les anàlisis dels experts ens parlaven del declivi dels partits tradicionals, fins i tot de la pèrdua de confiança en la política, i del vincle entre crisi econòmica i vot populista d’extrema dreta. Diversos estudis havien establert una escala d’edats en què, pel que fa al Congrés de Diputats, els joves menors de trenta-cinc anys votaven Podem, la següent generació Ciutadans, i només l’Espanya nascuda abans de 1960 es repartia el vot de PP i PSOE en termes de dreta-esquerra.

Totes aquestes teories s’han vist superades per una realitat diferent, alleugeridora per als que ens situem en espais de pensament progressista i d’esquerres. Passades les eleccions, sembla que l’eix dreta-esquerra segueix molt vigent i que la socialdemocràcia encara existeix. És evident que en l’estat més plurinacional d’Europa aquest fet condiciona i condicionarà la política. D’una banda, visibilitzant el que és innegable: el que han intentat anorrear la tríada PP-Cs-Vox; de l’altra, tornant a fer evident que el vot diferenciat en les anomenades nacionalitats històriques és clau per ensorrar les expectatives de victòria de la dreta emmetzinada d’odi cap a tot el que és diferent, cap a tot el que trenca la seva concepció centralista i uniformista.

La població es va mobilitzar en tots els fronts on es lliurava la batalla electoral i l’alta participació dona encara més valor al resultat. Els nostàlgics d’una Espanya antiga, la més reaccionària d’aquest període constitucional -la que ha recuperat el discurs de Blas Piñar en els primers anys de retorn del parlamentarisme-, també s’ha mobilitzat; per convicció o per ignorància, però s’ha mobilitzat, i afortunadament els partits que esperaven representar-la s’han presentat dividits. La llei electoral, que tantes vegades havia estat desfavorable per a l’esquerra, aquesta vegada ho ha estat per a les dretes a causa del seu fraccionament.

Ara bé, també ens hem mobilitzat aquells a qui aquests plantejaments, aquestes paraules i aquest model de societat ens fereixen profundament. I ho hem fet en defensa pròpia.

S’ha mobilitzat la ciutadania que abomina del masclisme i de la violència que engendra, la que combat el racisme en totes les seves expressions, la que creu que és necessari retornar a l’equilibri ecològic com a model de desenvolupament i per solidaritat amb les generacions que encara no han nascut, la que creu en la llibertat individual i no vol tornar a tenir por, la que sap que Espanya no és només els barris benestants de Madrid sinó que avui per avui és Euskadi, Catalunya, Galicia, València, Andalusia...

En defensa pròpia vam votar les que volem parlar amb la llengua que ens identifica, les que sentim orgull d’haver legalitzat el matrimoni homosexual abans que tants altres, les que mirem on han anat a parar les cèl·lules donades dels nostres cordons umbilicals, les que creiem en una Europa social i les que no pararem fins que Espanya entengui les legítimes aspiracions d’un autogovern català amb el qual ens sentim plenament reconeguts.

Ens espera una legislatura difícil, perquè les veus que agredeixen aquests valors sobre els quals se sustenta la victòria de Pedro Sánchez a Espanya i d’Oriol Junqueras a Catalunya s’alçaran per escarnir-nos una vegada i una altra. Guanyar, ben mirat, ha estat fàcil; el difícil serà desacreditar aquestes dretes amb fets que apaguin els seus altaveus institucionals. Vox tindrà totes les prerrogatives d’un estat democràtic que vol ensorrar.

El PSOE ha d’adonar-se que l’autèntica Espanya, la que ha fet possible la seva victòria, és molt diferent de la que descriuen els titulars dels diaris de la capital en una Espanya miop que s’autolesiona cada vegada que es nega a entendre la seva complexa realitat.

És aquesta complexa realitat la que ha donat uns bons resultats a ERC, PNB i Bildu, pels seus programes d’emancipació nacional però també perquè han deixat clar des del primer moment que els seus vots servirien per aturar les dretes arcaiques. Ha guanyat el pragmatisme realista de Junqueras i ha retrocedit la confrontació personalista de Puigdemont. Les connexions a les presons han estat una anomalia ignominiosa de la qual caldrà treure’n lliçons, si no es vol repetir el gran error de Rajoy quan va entregar a la inflexible justícia un conflicte que el superava i que ni tan sols entenia.

Però els vots són sempre un crèdit a curt termini. Les victòries permeten constituir governs i aquests han de demostrar que poden canviar les circumstàncies difícils en què viuen molts dels seus ciutadans. Parlo dels ciutadans afectats per la crisi econòmica, dels feministes, dels ecologistes, dels que van sentir la dignitat nacional ferida amb el tracte que es va donar a l’Estatut del 2006, dels que creuen que les policies d’un estat democràtic no s’han de comportar com ho van fer l’1 d’octubre del 2017, dels que esperen una sortida política al conflicte que Rajoy va situar a la sala segona del Tribunal Suprem, dels que hem manifestat la desmesura de les acusacions i la impietat de les presons preventives. Tots els que vam votar en defensa pròpia ara esperem solucions.

stats