Estremida per les paraules d’Estremera

En les paraules de Junqueras hi vull llegir la reflexió dels dies greus que ens esperen després del 21-D

Acaba una campanya electoral d’excepció que no vull que es torni a repetir mai més. Una campanya que ha regirat l’estómac a molts dels electors i que en la seva insòlita convocatòria i en el seu desenvolupament ha generat tal perplexitat que encara ara més de sis-centes mil persones han pres la decisió d’anar a votar sense saber concretar per quina de les formacions que hi concorren.

M’agradaria pensar que la campanya ha servit perquè cadascú hagi après a pensar pel seu compte, ja que el sufragi ha de ser individual, lliure, igual, directe i secret. Però no cal aprofundir gaire per adonar-se que la campanya no ha servit per escoltar propostes elaborades per sortir de l’actual situació. Ni drets històrics, ni programes per evitar l’enquistament de la pobresa en la sortida falsa d’una crisi que deixa precarietats a dojo, ni debats sobre seguretat neutral. Evidentment, tampoc hi ha propostes sòlides de com aconseguir un estatus diferent per a Catalunya; més aviat la campanya ha polaritzat les posicions conegudes, i política i tribunals s’han fos en una perillosa abraçada.

L’aplicació del temut article 155 no ha retornat a la normalitat la nostra vida, sinó que ha trasbalsat el sentiment d’angoixa, i la tensió col·lectiva s’ha fet més grotesca perquè ens hem tornat experts, sense voler-ho, en informació esbiaixada sobre mesures cautelars que suposen la penyora de la llibertat i en dret comunitari i ordres de captura.

La campanya ha posat en evidència un Partit Popular irresponsable i incapaç de resoldre els greus problemes d’Espanya, que no recupera l’estat de dret sinó que el destrueix en cada acció i afirmació en què s’atorga la funció del poder judicial i que, atacant el catalanisme, oculta la seva incapacitat governamental. I una nova dreta que, amb el nom de Ciutadans, competeix a ser més extrema i que parla de retornar a Catalunya la convivència tot i haver nascut, precisament, per lesionar-la en un dels seus aspectes més sensibles: la recuperació de la llengua pròpia de Catalunya.

Apel·lo als acords polítics que facin possible que el desgastat però imprescindible propòsit que som un sol poble no s’oblidi

També ha mostrat l’espai del socialisme democràtic -el meu enyorat espai-, on ara nien els eterns adversaris de la democràcia cristiana, d’un partit i uns líders que han protagonitzat episodis de corrupció demostrada i sentenciada i d’uns exconsellers de Mas en el viratge cap a l’Ítaca promesa i desapareguda.

De manera progressiva, els dies han fet evident un espai sobiranista esmicolat i enfrontat -quan les excepcionals circumstancies semblava que recomanaven més unitat que mai-, incapaç de concretar la proposta de camí per assolir per mitjans reconeguts internacionalment el legítim anhel de sobirania plena per a la Catalunya del segle XXI, el segle de les interdependències. Amb una pugna per la presidència eficaç electoralment per a Junts per Catalunya, però insostenible davant la voluntat majoritària (segons els sondejos) de la preferència de vot cap a ERC. Condicionades, totes dues candidatures, per la CUP, la formació que assenyala la desobediència, la insubmissió i si cal la revolta com a forma d’assolir la independència.

I la nova política dels comuns, que ha envellit molt ràpidament perquè és difícil l’entonació èpica de la proposta de modificació del marc legal en les actuals circumstàncies; ara que hem oblidat que reforma sobre reforma és revolució.

En aquest excepcional final de campanya, Oriol Junqueras ha fet arribar unes paraules breus i, per tant, meditades. Parla de fer camí amb els nostres conciutadans per construir el futur, que tothom s’ha de poder fer seus els objectius de construcció d’una societat més justa amb el respecte escrupolós a la dignitat de cadascú.

Les seves paraules tenen una enorme importància perquè fins ara era l’únic candidat a la presidència a qui no havíem pogut sentir. Però sobretot la tenen perquè, per primera vegada des de la recuperació de la Generalitat l’any 1977 i des de les primeres eleccions del 1980, el candidat a ser investit president d’aquesta institució d’orígens ancestrals no ho havia estat amb una expectativa de vot al voltant del vint per cent i una representació a l’entorn de trenta diputats dels 135 que configuren el nostre Parlament.

M’estremeixen les paraules perquè provenen de darrere les reixes d’una presó, però també perquè hi vull llegir la reflexió dels dies greus que ens esperen després del 21-D. No només perquè la via judicial farà un camí lent i dolorós, sinó perquè és imprescindible que es formulin acords entre les formacions que concorren a les eleccions tenint en compte que en una situació en què els fossats entre Catalunya i Espanya s’han aprofundit i han ferit greument les nostres capacitats d’autogovern, cal buscar aliances sabent-nos i reconeixent-nos imperfectes però ferms reconstructors del que hem perdut. El primer que caldrà reconstruir és la paraula.

En la reconstrucció es poden lesionar greument alguns lideratges, perquè els processos electorals, els normals i els excepcionals, són, a vegades, la darrera oportunitat per a un líder polític, però no poden ser mai la darrera oportunitat per a un poble.

Recupero una rovellada expressió del pou del passat. Josep Benet, en un homenatge a Pompeu Fabra i a la seva entrega per salvar-nos els mots de la nostra maltractada llengua, l’any 1968, pronunciava una expressió que faria fortuna, la de defensar-la com “un sol poble”, i afegia: “Confluiran els catalans de llinatge amb els nous catalans i serem un sol poble defensant Catalunya”. Cinquanta anys després, apel·lo, sabent que la meva apel·lació no estarà exempta de crítiques, als acords polítics que facin possible que aquest usat, desgastat, rebregat però imprescindible propòsit no s’oblidi.

Per això caldran heroïcitats i, potser, renúncies dramàtiques. Llavors, Catalunya ressorgirà i podrà definir el seu futur. Que ningú ho dubti, futur i Catalunya han de vincular llibertat i igualtat.

Etiquetes