Jutjar l’horror

He trobat a faltar en la vida política el comentari de la important sentència del tribunal de La Haia contra RatkoMladic

Albert Camus va dir, referint-se al triomf de l’exèrcit sollevat i dels seus dirigents feixistes l’any 1939 en la nostra Guerra Civil: “La història no discrimina entre les causes justes i les injustes; sovint triomfa la força bruta i l’atzar de la geopolítica circumstancial”. L’actitud de la comunitat internacional i la impunitat dels responsables no han ajudat a fer pedagogia sobre la impossibilitat de corregir la història i malgrat tot restaurar la justícia. El passat no es pot reescriure, però els fets no poden deixar-nos indiferents.

Bòsnia i Hercegovina va viure la seva pròpia guerra quan un psiquiatre i poeta anomenat Radovan Karadzic va convèncer l’anomenat Partit Democràtic Serbi que la seva meta vital havia de ser la Gran Sèrbia. Serbis contra els musulmans bosnians i els croats. Una follia en unes ciutats que ens eren properes. Sarajevo havia sigut la seu dels Jocs Olímpics d’Hivern l’any 1984, quan Barcelona intentava aconseguir la nominació i estudiava l’organització d’altres ciutats. Srebrenica tenia uns quaranta mil habitants i vivia pròsperament de les seves conegudes mines de plom, zinc i or.

Sarajevo va estar sotmesa a 44 mesos de setge, i dels quasi 500.000 habitants de l’any 1991 n’han marxat més de 120.000, i uns 12.000 van morir en el conflicte armat. Srebrenica va viure, tot i la protecció dels cascos blaus holandesos, la pitjor massacre des de la II Guerra Mundial; impensable en el cor d’Europa a finals del segle XX.

Una llista de la Comissió Federal de Persones Desaparegudes la situa en 8.373 persones, una xifra que determina el genocidi més gran amb metodologia d’extermini metòdic i sistemàtic per raons de la seva identitat. Eren musulmans. Les forces serbobosnianes van seleccionar les víctimes perquè eren un grup particularment emblemàtic dels bosnians musulmans en general. Deliberadament i metòdicament els van desposseir de la seva identificació i els van matar; sense importar si eren militars o no, si eren infants o no.

Sentir el tribunal que ha condemnat Mladic parlar de 'genocidi' retorna l’esperança en la justícia universal

La ciutat de Barcelona especialment i molts altres municipis catalans van sentir aquells fets com a propis. En el cas de la capital catalana, van acordar que Sarajevo fos considerada l’onzè districte de la ciutat i sota el paraigua del Consell d’Europa es va crear l’Ambaixada de la Democràcia Local, que va coordinar la solidaritat dels municipis catalans, amb Barcelona al capdavant, en la reconstrucció de moltes ciutats.

Un monòlit de pedra recorda que la reconstrucció del que havia estat la Vila Olímpica de Sarajevo, el barri de Mojmilo, va ser duta a terme pels barcelonins.

Els que érem alcaldes o alcaldesses en aquella etapa i vam viatjar a la zona del conflicte no podem esborrar de la retina la imatge d’aquelles ciutats i la inevitable comparació amb els nostres municipis. Quan celebràvem els nostres Jocs Olímpics, clamàvem per una treva que ens deixés eixamplar el cor.

Una follia bèl·lica en ciutats europees, unes atrocitats que ens commovien i ens interpel·laven directament. Greus i massius crims que no podien resoldre’s amb la venjança i no podien quedar sense càstig. La consciència de la humanitat civilitzada ha de sotmetre a l’acció de la justícia fets gravíssim comesos per individus perfectament identificats.

Els fonaments d’aquestes accions els trobem a Nuremberg i Tòquio, i el tribunal permanent amb seu a l’Haia des del 1998 i creat arran del genocidi iugoslau i del ruandès esdevé un instrument imprescindible, encara que ni els Estats Units, ni la Xina, ni Rússia, ni l’Índia, ni Israel, ni Cuba ni l’Iraq no hagin signat ni ratificat l’Estatut de Roma, el document que constituïa aquesta Cort Penal Internacional.

Sentir Theodor Meron, el jutge que ha presidit el Tribunal, pronunciant “les forces serbobosnianes van cometre genocidi” no retorna la vida a ningú, però retorna l’esperança en la concepció civilitzada de la justícia universal. El cap militar dels serbis, Ratko Mladic, era condemnat a cadena perpètua. Ningú dubta que per aquests crims no cal debatre la reeducació i reinserció en la societat, ningú dubta, doncs, de la pena imposada.

He trobat a faltar en la vida política el comentari d’aquesta important sentència. Els escuts de la ciutat de Barcelona persisteixen en algunes places dels barris vells, dels escenaris de l’horror. Quan se signa la pau hi ha molta feina a fer, però no hauríem d’oblidar les causes de la guerra.