El poble a qui més ha traït el rei

El meu pare, que havia patit un penós i cruel exili, sempre va mantenir conversa amb els exiliats vius que no tornaren després de la diàspora del 1939 i de les indescriptibles tragèdies viscudes pels vençuts. Eren unes converses estranyes i extenses amb els que aconseguiren refer la seva vida en altres estats d’Europa i als anys setanta vivien dignament en països on funcionaven sistemes democràtics. Una part d’aquest exili exterior era poc comprensiu amb les dificultats de la lluita antifranquista, que alguns consideraven poc contundent.

Seria llarg d’explicar com va arrelar el “franquisme sociològic” i com actuava la privació d’oportunitats als sospitosos de maniobrar contra el règim. És més fàcil explicar la repressió oberta, la tortura, els desterraments, les expulsions, el règim penitenciari, les execucions, que eren terribles però que afectaven una minoria de la població i buscaven aterrir molta més gent.

Els que diuen que els lluitadors republicans que mai van defallir en la lluita contra el franquisme, en la Transició van claudicar i van signar una rendició sense condicions, no coneixen com es matava de gana els desafectes al règim, com era d’escassa la militància antifranquista i com pensaven que, una vegada les urnes poguessin parlar, tornarien a guanyar les forces que havien mantingut viva la lluita contra el franquisme.

Si se’ls preguntava per la seva filiació política contestaven amb orgull que eren republicans, hereus del Pacte de Sant Sebastià de 1930. De la dreta liberal a l’esquerra comunista, de les forces fèrriament centralistes als minoritaris grups independentistes, tots s’havien conjurat per aconseguir l’abdicació d’Alfons XIII per haver tolerat el cop d’estat de Primo de Rivera tot vulnerant la llei magna d’aleshores.

Amb la mort de Franco, i al contrari del que llegeixo sovint, aquests treballadors de jornades inhumanes, organitzats clandestinament i sempre pendents que no truquessin a la porta de matinada, no van cometre un acte d’ingenuïtat. Van haver d’acceptar que els pactes se signen amb els contraris i, després que se’ls remoguessin les entranyes i de renegar en les assembles, van dipositar un bri de confiança en la possibilitat de consolidar, a finals del segle XX, una democràcia parlamentària que permetria l’alternança en un govern escollit per sufragi universal.

El que més els va costar d’acceptar als vells lluitadors, el que més els van retreure des de l’exili exterior, fou que l’article 1.3 de la Constitució definís la forma política com una monarquia parlamentària. Una monarquia parlamentària basada en el principi que el rei regna però no governa i s’atendrà a la posició que en cada moment estableixi la majoria parlamentària. No parlo dels líders protagonistes de la Transició, parlo de les converses a l’era, de les assemblees a les fàbriques, de les reunions als barris, dels debats interminables entre les direccions i les bases dels incipients partits. Parlo de l’extenuació pel combat silent, de les famílies compromeses, de l’Espanya pobra que se sentia vençuda feia quatre dècades.

El que més rebutjaven era que la designació del rei ja restés feta per la llei 62/1969, que remetia a l’any 1947, i per la coronació el mateix novembre que va morir el dictador. I malgrat tots aquests fets de difícil digestió, aquells vells lluitadors intentaven convèncer i convèncer-se que calia acceptar-ho, perquè el futur sempre és imperfecte i sovint s’aixeca sobre la runa d’un passat tràgic.

Aquell Juan Carlos de Borbón y Borbón assumia en aquell moment una responsabilitat superior a la de molts altres monarques. Regnaria sobre una ciutadania que volia creure en l’escletxa que s’obria, però bona part de la qual n’esperava una actitud respectuosa amb el sacrifici dels seus principis, que havien fet en benefici d’un pacte polític (els pactes polítics sempre contenen renúncies) que permetés a les generacions que no havien estat protagonistes de la guerra viure en llibertat.

Una posició en la història d’aquesta magnitud no s’atorga cada dia. Creien que era possible un Jordi VI d’Anglaterra que, superant les dificultats en la parla, havia protagonitzat les més fermes i emotives proclames de resistència i de lluita contra el nazisme; o els discursos i la negativa a rendir-se a Hitler de la reina Guillermina d’Holanda, que des de l’exili animava a través de Radio Orange el poble holandès a resistir i col·laborar amb els aliats.

Acceptar el pacte no fou un acte d’ingenuïtat. Creien que tots els signants estarien a l’altura del que els demanava aquell precís moment de la història, que potser hi hauria un Borbó capaç de deixar enrere el seu negre i antidemocràtic passat i que aquest Borbó potser seria Joan Carles I.

Un rei que arriba al tron d’un estat compost i complex, amb uns antecedents que l’omplen de llànties, ha d’intentar regnar per convèncer els no monàrquics (ni monarquistes) que no és una estructura inútil, i ha d’adonar-se que l’atzarosa història l’ha col·locat en una posició tan important que el poble i el món democràtic en general li exigiran, legítimament, una actuació exemplar.

En la condició de representant de la unitat en la diversitat que el nou Estat li atorgava, a partir d’aleshores tenia la capacitat d’arbitrar i moderar el funcionament de les institucions.

Lluny d’adonar-se que els seus privilegis eren fruit de grans sacrificis, sembla que només pensava en viure més bé del que ja hauria viscut comportant-se rectament, decentment. El seu objectiu va ser usar la restauració per divertir-se i aconseguir una fortuna il·lícitament, sabent-se impune pel càrrec que la confiança traïda li havia atorgat.

Podia haver passat a la història com una figura clau i ha preferit passar-hi com un aprofitat, un faldiller i un indecent corrupte. Aquells a qui més ha traït el van acabar defensant a contracor i no s’ho mereixia.