10/07/2015

Calor

3 min

Em sembla que mai de la vida havia tingut tanta calor. La calor és una cosa molt molesta, que no es pot combatre amb res. Perquè això de l’aire condicionat sempre m’ha semblat un pèssim invent. Produeix una fredor estranya que se’t fica als ossos i et deixa les mucoses del nas i del coll resseques i irritades. Almenys a mi. És una manera d’estar constipat a l’estiu, cosa absolutament desagradable. Però més val que no em queixi, que al món hi ha coses molt pitjors que suar i no poder dormir. La calor fa que la mandra creixi, que ens dediquem a no fer res, que mengem poc. La calor ens posa en una mena de situació de supervivència. I així estic pendent dels programes meteorològics de les ràdios i les televisions, per veure quan passarà tot això, quan podré tornar a viure racionalment. La calor em fa tornar un animalet fatigat, assedegat, suat, sense esma.

Ja ho sé que el meu país està xarbotat amb tot això de les llistes. Jo estic absolutament desconcertat. Una llista sense polítics? ¿Ja els ho deixaran fer, des de Madrid? Perquè això de la llista única és més un referèndum que una altra cosa. Ja no es tracta d’unes eleccions autonòmiques habituals. I ja veurem com acaba tot plegat. Potser serà una convocatòria d’eleccions que anirà de dret al Tribunal Constitucional. Potser això és el que volen. Fer créixer la indignació i tornar a fer pujar el suflé. D’altra banda, jo em pensava que eren els polítics els que havien de fer política, però es veu que no. Si els polítics ja la fan tan malament, la política, ¿què faran els que no n’han fet mai? Potser se’n sortiran millor. Potser. Què sé jo, pobre poeta capficat en un ofici difícil, pobre poeta preocupat, pobre poeta dolgut fins a l’extrem per la situació de la seva llengua, abocat a la tristesa.

Entresuat, mentre unes gotes de suor em regalimen pel front, només per passar l’estona, agafo Poesia, de Josep Carner. Ho faig sovint. Busco, una mica a l’atzar, no ho sé, un poema, fins i tot solament un vers, que em faci companyia. I en trobo un que em rescata d’aquest malestar que m’aclapara. Es diu “Sol d’estiu”. I fa: “Oh sol, oh tu que arbores el món de viu en viu, / capell de flames de l’estiu, / de vegades, amb l’ànima rebeca, / maleiria el teu gran urc de sobirà / no fos que, en davallant la nit, sé respirar / l’olor de mos estius d’infant en l’herba seca”. L’olor dels meus estius de nen! I em vénen de cop, sí, tantes olors diferents... L’olor del blat segat al mas Blanc, sota el Montgrí. L’olor dels préssecs durans, de pell amb pèl moixí, vellutada. L’olor de l’esquer, fort, encoratjador, mentre el refregàvem sobre el teixit de les gambines, a Roses. L’olor de la humitat verdenca de molsa i falgueroles de la font dels Lleons, a Sant Daniel. L’olor del suro apilonat al port de Sant Feliu, l’olor que feia tot Sant Feliu, de suro socarrimat. L’olor de les semals carregades, al temps de les veremes. L’olor dels meus estius de nen! Carner, Carner, gràcies una vegada més, per haver sabut destil·lar l’essència de la nostra vida en aquest racó de món que ara crema sota aquest sol inclement. I és que en aquestes olors hi havia tota una promesa de vida futura, llavor de vitalitat que nia als cervellets dels nens i de les nenes. Vida que, amb els seus signes sensibles, configura aquests cervellets i els fa capaços d’emocions futures i els lliga a una llengua per sempre. I Carner ens els retorna, aquests signes sensibles, en aquesta llengua nostra, amb tota la naturalitat, amb una exactitud i una precisió que ens emociona profundament. No hi ha miracle més gran que el d’aquesta adequació de paraules i coses, de paraules i sensacions, de paraules i sentiments. Quan Carner parla d’un romaní enmig d’un pedruscall, d’un aloc de torrentera, d’una embosta de mar entre turons, està teixint milers d’emocions futures perquè està fixant en la seva llengua, que és la nostra, signes visibles que per a ell són emocions seves i que es transmetran mentre aquesta llengua duri, mentre hi hagi algú que la sàpiga llegir i entendre en profunditat. He dit que la seva llengua és la nostra. És veritat, això, encara? Em temo que un gran nombre de parlants catalans ja no saben què és un pedruscall, ni un aloc ni una embosta. Com s’evapora la llengua! Com es perden per sempre tantes possibilitats d’emocions, de comprensió profunda, de comprensió des de l’ànima estant, d’un món configurat per aquesta llengua!

Aquesta calor infernal m’ha portat a aquestes tristeses profundes. Espero que m’ho perdonin.

stats