Coses d’abril

Ha passat el 23 d’abril, és a dir, el dia de Sant Jordi, patró d’aquest país i d’altres. Es veu que això de cavallers que maten dracs té èxit. Però sant Jordi, a part de totes les llegendes més o menys carregades de romanticisme, és també un màrtir. I això potser no agrada tant. Tothom, sobretot els polítics, vol matar algun drac i alliberar la princesa de torn, ja es digui Economia, Inseguretat o Mofa. Però ningú, sobretot cap polític, s’ofereix a morir màrtir per les seves conviccions. Tots, sobretot els polítics, ens estimem més la vida irreal en la llegenda que la vida real de les dificultats. La vida és prou dura, esclar que sí!

En aquest nostre país, aquest patró matadracs coincideix amb una celebració comercial de llibres que s’ha volgut revestir amb una celebració, també comercial, d’això que en diuen amor. Els llibres envaeixen el carrer en una festa única al món que no té res a veure amb sant Jordi. Té a veure, i perdonin, amb Don Miguel de Cervantes Saavedra, l’escriptor castellà, que diuen que va morir un 23 d’abril. O sigui que la festa del llibre, que l’habilitat comercial catalana ha convertit en una cosa extraordinària, té un origen espanyol. El de commemorar el Dia del Llibre, perdó, el Día del Libro. Esclar que els catalans van capgirar el sentit de la festa comercial i van aprofitar-la per vendre i difondre els pocs llibres catalans que s’editaven amb penes i treballs en la terrible postguerra genocida franquista. A poc a poc, Cervantes es va anar oblidant i sant Jordi va anar prenent la primacia. I com que per Sant Jordi, és a dir, a l’abril, floreixen les roses i la rosa és el símbol de l’amor, per la seva bellesa i les seves espines, es va fer aquesta síntesi preciosa de la vida intel·lectual, representada pels llibres, i la vida carnal, representada per les roses. I així, editors i llibreters i floristes tan feliços. I encara per esborrar millor la presència cervantina en aquesta festa tan nostra, Josep Pla va tenir la bona pensada de morir-se un 23 d’abril. I, així, la festa del llibre té una excusa literària de pes, cosa que li fa bona falta, perquè dels llibres que es fan i es desfan (massa de pressa les editorial els destrueixen!) pocs n’hi ha que valguin literàriament la pena. És la festa del llibre, diuen, i no pas la de la literatura. I així les parades s’omplen de paper imprès dedicat a l’economia, a la política, als efluvis sentimentals més planers. Ja sé que algú ha dit que el que importa és que la gent llegeixi, encara que siguin porqueries. Importa als editors, esclar. Però jo crec que més val no llegir que llegir coses de vol gallinaci. Perquè aquestes configuren els cervells en la conformitat d’aquest vol i no els estimulen cap a la reflexió i l’esperit crític. La lectura adotzenada facilita el pensament gandul. Però potser això és el que volen els polítics. I si els llibres s’han degradat, també s’han degradat les roses. Se’n venen tants milions que les han de fabricar en naus industrials, programant-les perquè floreixin el 23 d’abril. Són roses que no fan olor i algunes no tenen espines. Són símbols de l’amor només exterior, molta imatge però poca substància. I poc sacrifici. A vegades penso, i ja sé que no està gaire bé pensar aquestes coses, que el nostre sant Jordi s’està convertint en un drac, abocat al suïcidi.

Però tot això ja ha passat. I fins a l’any vinent. Ara ve la veritat de les urnes. Les eleccions municipals del maig i les autonòmico-plebiscitàries del setembre (si és que els nostres polítics, confonent-les amb un drac, no les maten abans d’hora). Però no vull parlar d’aquestes coses, en aquest final d’abril tan lluminós que, com deia Eliot, fa créixer lilàs a les terres mortes. La crueltat de l’abril, amb el seu pes d’incerta glòria, barreja hàbilment memòria i desig. Memòria d’un passat que potser enyorem massa i desig d’un futur que encara no tenim prou clar com el volem. Penso en el passat, en la glòria dels grans escriptors, penso en Carner i en Pla, per posar dos exemples, el millor poeta i el millor prosista. I formulo el meu desig, un desig poderós de veure com la nostra llengua, una llengua transformada, allunyada de la recepta, de la convenció i del mestretitisme, allunyada dels horrors del bilingüisme, aquest càncer que li devora les carns, pugui tornar a produir escriptors que valguin realment la pena. I com que veig coses que van en aquesta direcció, penso que el meu desig algun dia es farà realitat. Potser quan siguem amos de nosaltres mateixos.