Després de la calor
Avui comença el juliol i ho fa després de les calorades excessives d’aquests últims dies de juny que més aviat semblaven d’agost. Ja res no és com era abans, ni el món ni la meteorologia.
Diumenge passat vaig anar a Vic, més ben dit, a Folgueroles, i concretament a la font del Desmai. Allà s’hi celebrava una esbartada, com en diuen ells, en memòria de les que feien Verdaguer i els seus amics quan eren joves estudiants. Allà hi llegien versos i somiaven en una pàtria que no existia configurada en la realitat però que sí que existia en els seus cors i en la llengua i els costums i les tradicions de bona part de la gent del país. Feia cent anys que, per commemorar aquestes esbartades, els verdaguerians van posar un monòlit a la font i van convidar-hi a parlar Caterina Albert. Ara, cent anys després, m’hi han convidat a mi, cosa que m’ha fet molt feliç. El monòlit, que llavors era nou, ara és una mica esmolat pel temps, però s’hi llegeixen encara els noms dels components de l’esbart, Jacinto Verdaguer, en primer lloc i en lletra més gran que la dels seus companys, entre els quals Jaume Collell, que va arribar a canonge i que no es va portar gens bé amb el poeta en els anys de la crisi que va propiciar Flors del Calvari i En defensa pròpia. Pep Paré, verdaguerià de cor, va ser l’encarregat d’entrevistar-me, i ho va fer molt bé. Em va fer explicar la meva relació amb Verdaguer, les meves lectures verdaguerianes i la meva obra de teatre Al Cel. Un oratori per a Jacint Verdaguer, que es va representar a l’Espai Lliure sota la direcció de Xavier Albertí. Després vaig llegir Sum vermis, el gran poema dels temps de la crisi, i un parell de poemes meus inèdits: Llengua meva malalta, en què cito Verdaguer, i Els novicis, un poema escrit en memòria d’un company meu, mort fa poc, nascut a la plana de Vic. Tot quedava lligat. A l’ombra dels avellaners que encerclen la font s’hi estava bé. I el pobre desmai escanyolit, que diuen que cada any han de replantar perquè es mor per falta d’aigua, si bé no feia ombra, evocava el gran desmai d’abans, de fulles lànguides i bellugadisses, quan la font rajava aigua fresca i abundant i la llengua catalana renaixia de segles de decadència. Un jove cantautor cantava Verdaguer i un grup de teatre va representar l’esbartada fundacional amb un Verdaguer amb barretina musca, tan ben plantat com diuen que era el poeta. Després, ho vam celebrar amb coca de Folgueroles amb llonganissa, que sembla que és com s’ha de menjar aquella coca deliciosa tota ensucrada pel damunt.
Em vaig sentir molt lluny en el temps i em vaig meravellar que encara algú organitzés coses d’aquestes que, vistes amb ulls distants i estranys, poden semblar carrinclones, però que, allà, enmig dels rostolls ressecs i daurats, em van semblar importantíssimes de cara a conservar aquests mites d’incumbència que ens fan recordar que som una llengua i pertanyem a una pàtria que aquesta llengua configura. La plana de Vic cremava sota el sol, amb els blats segats i els altres a punt de sega. Les collitadores (popularment cossetxadores ) anaven i venien pels camins i qualsevol filera de pollancs en algun marge era una promesa d’ombra i de paradís. Al fons, les calitges s’espessien i sobre els camps surava una vibració encoratjadora. La terra respirava, era viva, malgrat tot.
Avui comença el trimestre final d’aquest llarguíssim procés cap a la independència. Com acabarà tot això? Jo, que soc pessimista, em temo que acabarà molt malament, cosa que, per a mi, vol dir que haurem de continuar, mirant de convèncer més gent que, per a Catalunya, la independència és l’única solució possible. Si d’aquí deu anys, posem-hi, el setanta per cent dels catalans la volem, la tindrem. Això és segur. Ara per ara som massa pocs. I jo, francament, no sé si hi seré d’aquí deu anys. Potser no. El problema serà que, d’aquí deu anys, siguin menys dels que som ara. I em sap greu que aquesta ocasió històrica pugui passar, deixant el país entristit i desencoratjat. Una guerra perduda sempre deixa els països esmorteïts, i calen un parell de generacions perquè tot reneixi.
Ara, i no parlo metafòricament, al cel, es congrien núvols de tempesta. Una negror que ve de ponent cobreix la terra. Cauen les primer gotes. I un rebombori llunyà s’acosta. Trona. Espero el ruixat alliberador del pes de tantes calors insuportables. El ruixat que s’endugui la pols, xopi la terra, renti les fulles dels arbres. I em renti l’ànima dels malsons d’aquest present que em deixa extenuat.
