Avui és el Dia dels Morts. Ahir va ser Tots Sants. Són dues festes que van lligades i que són les dues cares d'una mateixa moneda. La moneda no és altra cosa que aquesta vida feixuga dels humans sobre la Terra, i la primera cara, la d'ahir, és o hauria de ser alegre: hi celebràvem els que havien reeixit. ¿Reeixit en què? Doncs en la sola cosa sobre la qual serem jutjats: l'amor. Els sants no són altra cosa: els que se n'han sortit d'això d'estimar. L'altra cara és més aviat trista. Commemorem aquells que no se'n van sortir del tot, aquells que encara són al purgatori, els fidels difunts, i necessiten que preguem per ells. Però el cas és que tant els uns com els altres ja no hi són, són morts.
El nostre calendari preescalfament havia dissenyat per als nostres topants uns dies més aviat frescots i tètrics. Fullaraca caiguda i pluges que col·laboraven en la seva putrefacció. Les coses sembla que han canviat. I aquella necessitat de recolliment s'ha esvaït. Continuem menjant panellets i castanyes perquè hi estem acostumats, perquè, sobretot els panellets, són bons, però, de fet, encara ens vénen de gust les cerveses fresques en una terrassa de bar. El temps sembla que no vol contribuir al nostre recolliment i a la reflexió a què ens hauríem de lliurar aquests dies. El temps s'ha tornat boig i nosaltres també. I no pas solament pel temps que fa. Sinó per moltes altres coses.
Mirin els senyors polítics espanyols i catalans com fan el ximple! Ara figura que ja hem sortit de la crisi. ¿Per què no callen? ¿Per què no esperen que sigui veritat? Vull dir veritat per a tothom. Llegeixo que a Andalusia hi ha més d'un trenta per cent d'atur. I a Catalunya un vint-i-cinc. ¿Això és sortir de la crisi? Entre els arquitectes del nostre país hi ha un noranta per cent d'atur. ¿Això és sortir de la crisi? Els més espavilats dels nostres joves se'n van a l'estranger, perquè aquí no poden viure. ¿Això és sortir de la crisi? Els hospitals continuen víctimes de les retallades. ¿Això és sortir de la crisi? Els nens i nenes s'apilonen a les aules, falten professors. ¿Això és sortir de la crisi? Els farmacèutics no cobren. ¿Això és sortir de la crisi? Sisplau! No facin riure. Callin, sisplau.
Això els tècnics de l'economia. Després hi ha els dissenyadors de les Grans Distraccions. Per un costat, els Sobiranistes de la Il·lusió. Per un altre, els que busquen Terceres Vies cap Enlloc. I encara, els Tossuts de l'Espanya Eterna, que es neguen a adonar-se de res. Que no veuen més que els seus interessos, els seus comptes corrents aquí i sobretot a fora, a Suïssa o en alguna d'aquestes illes plenes de caimans.
De tots aquests els que em són més simpàtics són els sobiranistes, és clar. Perquè, com a mínim, tenen una il·lusió. Tots els altres són uns Missatgers de la Mort. Tot i que una Catalunya sobirana, un estat independent (si és que això és possible avui dia) en una Europa acollidora i generosa (si és que mai ho ha sigut), em fa més por que una pedregada. Quan veig com manen els que ens manen aquí, em cau l'ànima als peus. Quan veig la idea que tenen de la cultura, també. Quan sento com es degrada la llengua catalana, la cosa que més justifica aquesta aventura sobirana, encara més. ¿Val la pena tot l'esforç, tot el sofriment? ¿Val la pena una Catalunya governada per la mediocritat i el nepotisme?
Després hi ha aquests de les Terceres Vies. Ara que veuen que se'ls escapa el tren, apa, correm-hi tots. Ara sí, canviem la Constitució, busquem un projecte que il·lusioni a tothom, espanyols i catalans, i unim-nos per dur-lo a terme. Busquem un nou encaix per a Catalunya dins d'Espanya. ¿Creuen que això és possible? Suposo que el que volen és enganyar-nos una vegada més. Ara amb la pastanaga d'un nou Estatut. I d'un referèndum per votar-lo. Espero que no ens deixem convèncer. No seria res més que endarrerir les coses. Un guanyar temps per acabar com estem. Em temo que han fet tard: hi ha un magma sentimental podrit massa gran entre Catalunya i Espanya.
I els altres, entestats encara en l' Una, Grande, Libre , en els seus Derechos de Conquista , que han passat a l'atac en tot allò que saben que pot fer més mal a Catalunya. Insidiosos, ofensius, mentiders...
Ja ho veuen. Aquest és el panorama tal com el veig. Amb una única sortida descabellada, fonamentada en la il·lusió, sí, però que segurament ignora que la il·lusió és feta d'una matèria molt volàtil. Cal saber quan, com i què.
Avui és el Dia dels Morts. Esperem no acabar morts com a país.
