Ha començat a fer uns dies esplèndids. Sol, cel clar. Aquest matí, el mar estava tranquil, transparent, pla, fins que cap a migdia s'ha aixecat un garbinet insistent. Em sembla que era garbí. En això dels vents, mai no acabo d'anar segur. Bé, gairebé mai no estic segur de res. I això dels vents sempre em carrega de dubtes. Miro les banderes, i unes onegen cap aquí i altres cap allà. Miro les onadetes que el vent fa sobre la pell del mar, i si bé totes van cap a la platja, mai no acabo de veure amb exactitud d'on vénen. És clar que en això dels vents, com en tot, la puresa no existeix. Existeix un garbí pur? Un llevant pur? Un ponent pur? No, és clar. Tot és sempre una aproximació. Els entesos s'han inventat això del component . Parlen d'un vent amb component nord, amb component sud, que és com dir que més o menys es tracta de tramuntana, que més o menys es tracta de migjorn. Em fa gràcia, això del component. Sento un polític que parla, llegeixo un article d'algú i de seguida em dic: això té un fort component de dreta, això té un component feixista, això té un lleu component d'esquerra (cada vegada menys). Va bé això del component en aquestes èpoques d'imprecisió, en aquestes èpoques del més o menys.
A la platja, estirat a la sorra granada de sa Conca, una mica emboirat de cap pel sol, amb el baix continu del mar i de la xerrameca barrejada i amb sordina, mig catalana mig castellana, mig francesa mig russa, un cop he decidit que el vent té un component del sud-oest i m'he oblidat dels vents, el cervell em comença a torturar amb això de la llengua, per dir-ho d'alguna manera. Segur que sóc l'únic de tota la platja que pensa en la llengua en aquest moment. Al costat, relativament a prop, unes noies russes esplèndides parlen, suposo que el rus, i segur que no pensen en els problemes de la seva llengua, si és que en té cap. I els espanyols, que més que parlar solen cridar, tampoc. És clar, la seva llengua no en té cap, de problema, ¿com en pot tenir cap la llengua més perfecta del món, la que s'escriu tal com es parla? I ara em ve al cap, estranyament, aquest argument que ens donava un hermano marista per convèncer-nos de la perfecció del castellà i fer-nos sentir orgullosos de tenir aquella llengua com a nostra. Mig endormiscat, el cap se me'n va cap a regions insospitades. Doncs sí, la meva sí que en té, de problemes. I el pitjor és que els pocs que encara la parlem no parem cap esment a parlar-la bé. I els que més cura haurien de tenir-hi, els mitjans de comunicació públics, que són els que haurien de ser els models de la llengua, atesa la seva posició privilegiada, doncs sembla que ben bé s'ho tiren a l'esquena. El català que se sent a TV3, a Catalunya Ràdio, a Catalunya Música, és un sotsobre continu. Un et diu que la maionesa és més bona amb una dent d'all, i es queda tan tranquil. Un altre et diu que cal treure els ossos de les olives, i res. Ningú no els corregeix, ningú no parla d'un gra d'all, ningú no parla d'un pinyol. Tot està bé. Sí, en el reialme de la imprecisió, tot està bé. Ells estan segurs que parlen més o menys català, i ja els basta. Són els mateixos que mengen de peu , els mateixos que follen , que es fan una palla o que foten un polvo (i perdonin, deuen ser els efectes del sol...). ¿Ningú no els diu que es menja dret (quan cal, que és molt incòmode) o que es carda, que un se la pela o que es fot un clau? I després hi ha els cursis, aquests que contínuament fan comparatives , en comptes de fer comparacions. O aquests que parlen que han llegit un poemari ... I els accents, aquest urc per exhibir un accent especial, per no esforçar-se a consolidar un català estàndard, ric i potent. Després de "la cuina de l'àvia", ara sembla que es vol imposar "el català de l'àvia"... Els accents dialectals estan molt bé en els sainets i els colobrots costumistes, però no als informatius ni als programes culturals seriosos. Si volem crear estructures d'estat, segurament la més important és la llengua. Una llengua potent, culta, correcta, unitària, que parlin els mitjans, que se senti als teatres i als cinemes. ¿O és que ens conformarem amb una llengua més o menys catalana? ¿O amb una llengua no-t'hi-fixis , amb un component català, això sí, que no falti?
Miro les banderes de la platja i totes onegen en direccions diferents. Així és el nostre reconsagrat país. I volem ser independents? I amb quina llengua parlarem al món? ¿Amb aquest poti-poti brut i farcit de castellanismes, amb aquesta sintaxi calcada?
