Misc 17/04/2011

Diumenge de Pasqua

i
Narcís Comadira
2 min

Ha passat la Quaresma, sense que ens n'adonéssim, és a dir, sense meditació ni penitència, sense dejuni ni abstinència (quines coses més antiquades!). I hem arribat a Setmana Santa sense saber per què ho era, de santa. I avui és Pasqua i només pensem en la mona. Vivim fora d'un dels components bàsics de la nostra cultura, el cristianisme. I ja no sabem què és la Passió, més enllà d'unes representacions teatrals d'alguns pobles de Catalunya i d'altres llocs d'Europa. Sí, avui és Pasqua. El dia que celebrem la victòria sobre la mort. Però, la mort no existeix, més val no parlar-ne, i així la resurrecció no té cap importància. I sí, avui celebrem que un home va ressuscitar, que va vèncer això que, malgrat els esforços que fem per amagar-la, és l'única certesa que tenim.

Ja ho sé que és difícil creure que un dia un home va ressuscitar i creure que aquest home era Déu. Però hi ha tantes coses difícils de creure en aquest nostre món de bojos! A mi em sembla que creure una mica en aquestes coses és del tot saludable. I si no podem creure-hi del tot, perquè, només faltaria, nosaltres som moderns i racionals i científics, si més no hi hauríem de creure d'una manera cultural, és a dir, com ens creiem les antigues històries dels grecs.

Sense aquesta fe cultural no podem entendre gairebé res de la història de l'art d'Occident. Sense aquesta fe cultural en la mort i la resurrecció de Crist, no podem entendre res de la que segurament és la més gran de les obres mestres de la civilització europea: la Passió segons sant Mateu , de Johann Sebastian Bach. I si tenim la sort de tenir, encara que sigui tronadeta, una mica de l'altra fe, aquesta obra d'art se'ns converteix, a més, en una celebració litúrgica d'alt voltatge.

De litúrgia heterodoxa, esclar, però molt més eficaç que el conjunt de cantarelles amb què ens obsequia l'Església catòlica contemporània. Aquesta Església, amb la millor de les intencions, no ho dubto, ha renunciat a un dels tresors culturals més valuosos d'Occident. Ha renunciat a la gran obra d'art total que era l'any litúrgic, parlat en llatí i cantat en gregorià. Era una òpera que durava un any i a sobre era recurrent, és a dir, quan s'acabava, tornava a començar. Era l'etern retorn fet art. Ja ho sé que l'any litúrgic encara continua existint, però traduir els textos i canviar les músiques n'ha esbravat la forma i, per tant, també bona part del sentit.

Aquesta òpera total té una ària, un ària de tenor, que precisament es canta la nit de Pasqua. M'estic referint al prefaci que canta el diaca en la vigília pasqual mentre procedeix a encendre el ciri que representa Crist ressuscitat. Un ària que diu, entre altres coses, que el pecat d'Adam va ser necessari, que la seva culpa va ser feliç, perquè va merèixer un redemptor de tanta categoria. Per Pasqua celebrem aquest alliberament de la culpa. Quina culpa? ¿Culpables nosaltres?, si som els més macos del món! Occident hauria de començar a reflexionar una mica sobre la seva culpa.

stats