Dos cementiris
He passat un cap de setmana a Luxemburg, convidat a Le printemps des poètes . Ja saben: lectures, un recital multitudinari, converses amb estudiants. Tot molt ben organitzat i agradable. Però no és pas del festival que els vull parlar ni tampoc d'aquest país menut ni de la ciutat de conte que dóna nom al Gran Ducat. Potser ho faré algun dia. Els vull parlar, en aquest darrer diumenge de Quaresma, de dos cementiris que hi ha als afores de la capital.
Enmig del bosc de Hamm, a uns pocs quilòmetres, es troba el cementiri militar americà. Es tracta d'una esplanada lleugerament còncava, de gespa perfectament arranada, tota plantada de creus blanques (també hi ha alguna estrella de David). Són 5.100 tombes disposades formant una mena de semicercle. En un racó, a part, una creu com les altres, però solitària: és la del general Patton. Malgrat que el general va morir després de la guerra, en un accident de cotxe, reposa aquí entre els seus nois amb tot el dret. Gràcies a ell, molts es van salvar. La seva estratègia l'explica un mapa enorme, a l'aire lliure, un mapa de marbres de tons diferents, amb les fletxes dels moviments dels exèrcits en coure esmaltat de colors vius, segons els batallons americans i anglesos. El negre, evidentment, es destina als moviments de l'exèrcit alemany.
Presideix l'esplanada de les creus un monument alt i dret, amb l'aparença d'un monòlit. S'hi entra per una porta coronada per un gran àngel. És una petita capella, amb un altar de marbre negre. A dalt, un cupulí de mosaic daurat, amb més àngels. A fora, en uns pals blanquíssims, un a cada banda, hi oneja la bandera de les barres i les estrelles. Hi ha un ambient d'ordre militar que comença en la disposició absolutament simètrica del conjunt. Tot hi és perfecte. I la porta d'entrada al recinte, guardada per dues àligues daurades, ja ens indica que entrem en un espai marcat, d'alguna manera, per la Roma imperial, passada pel neo-classicisme jeffersonià.
A un quilòmetre i mig hi ha el cementiri dels soldats alemanys morts en les dures batalles lliurades en aquestes terres. Són, en total, 10.913 els cossos inhumats en aquest cementiri. 5.599, a terra, sota unes creus de granit gris. La resta, sense identificar, en una fossa comuna, sota una creu gegant, també de granit gris. El to d'aquest cementiri és un altre: hi predomina el gris. I està més emboscat: faigs i roures corpulents i teixos d'un verd tètric. L'entrada del recinte és una tanca de granit gris amb una porta petita i estretíssima, sota el relleu d'un àngel que vola. Per dins, la tanca es torna pòrtic. Columnes feixugues, capitells medievalitzants. Llegint els noms de les creus t'adones que molts d'aquells soldats tenien disset, divuit, vint anys. Eren nens.
Si el cementiri americà és d'esperit romà imperial, aquest cementiri alemany és d'esperit carolingi i, en el fons, d'esperit grec arcaic. Al cementiri americà hi guspireja l'aire de la victòria. Sobre el cementiri alemany hi pesa la boira baixa de la derrota.
