Publicitat
Publicitat

Enric Marquès

El dimarts 28 d’abril es va inaugurar a Girona una exposició dedicada a Enric Marquès. L’exposició l’ha comissariada Jordi Falgàs i s’exhibeix a l’antiga casa Pastors, al peu de l’escalinata de la catedral, un casal ocupat fins fa relativament poc pels jutjats. L’edifici, per dins, no ha estat encara remodelat per al seu nou ús expositiu (sembla que hostatjarà la col·lecció Santos-Torroella, adquirida, no sense controvèrsies, per l’ajuntament de la ciutat). L’obra d’Enric Marquès penja, doncs, sobre parets encara endomassades i una mica deixades, cosa que vaig veure que tenia una forta càrrega simbòlica. Aquell entorn, antigament aristocràtic i posteriorment oficial espanyol, està ara ocupat per l’obra d’arrelament popular i essencialment catalana d’Enric Marquès. D’alguna manera aquesta exposició no deixa de ser una victòria pòstuma del pintor.

L’exposició es fa amb motiu de la cessió, per part dels seus hereus, del fons del pintor a la ciutat de Girona. No es tracta, per tant, d’una exposició antològica ni retrospectiva en sentit estricte, tot i que permet una mirada sobre tota la producció de l’artista. L’Ajuntament ha editat un excel·lent catàleg, amb un text esplèndid d’Eva Vázquez, de caràcter general, i un altre de Jordi Falgàs, dedicat a l’obra gràfica d’Enric Marquès. Crec que tot això hauria de ser l’origen d’una gran antològica, que s’hauria de fer a Barcelona, per tal de donar a conèixer al país un pintor excepcional, d’una enorme qualitat, que enriqueix el panorama històric de la postguerra civil amb una aportació al realisme que és equiparable, i per a mi els supera, als realismes de Ràfols Casamada, Maria Girona, Francesc Todó, García-Llort, Ramon Rogent, etc.

Enric Marquès va néixer a Girona el 1931 i va morir-hi el 1994. Fill d’un ferroviari mort prematurament de tifus quan ell tenia només quatre anys, va ser un nen pobre que es va haver d’espavilar sempre per viure. Va treballar en un banc, però ja als disset anys tenia clar que volia ser pintor. Va assistir a les classes de Joan Orihuel, només un any. Orihuel era un pintor postimpressionista que tenia una facilitat camaleònica per adaptar-se a qualsevol estil. Feia cartells institucionals, retrats de senyores de la burgesia, més o menys franquista, i era capaç de trasmudar-se en un Sert de poca volada si alguna cambra local l’hi demanava.

Enric Marquès, crec, en va treure ben poc d’aquelles classes. Alguna cosa de l’ofici, evidentment. I, sobretot, la coneixença d’altres gironins que, en aquell clima de grisor franquista, capellanesca, militar i funcionarial, volien ser artistes com ell: Torres-Monsó, Emília Xargay, Joaquim Casellas, Montserrat Llonch i d’altres. Però Girona el constrenyia, s’hi ofegava. I el 1956 va aconseguir marxar a París per primera vegada. Allà va descobrir l’art modern i va veure que la modernitat no estava només lligada al surrealisme esotèric de Dau al Set, que, en el fons, era inofensiu per al règim, com explica molt bé Eva Vázquez. A París va descobrir Poliakof, que, tot i ser un pintor abstracte, li va ensenyar a representar la realitat amb plans de color. Una realitat que va admirar en la sensualitat de Matisse i, transfigurada, en l’expressionisme de Rouault. De tota manera, la sensibilitat d’Enric Marquès havia estat educada per les volumetries de la seva ciutat i per la sensualitat austera de l’Alt Empordà, d’Avinyonet de Puigventós, on havia passat la Guerra Civil. Provenia del Romànic més que no pas del Gòtic, i dels oficis tradicionals. Fusters, terrissaires, ferrers, paletes eren persones que li despertaven una gran admiració.

Mancat de mitjans, va pintar molt sobre paper, amb guaix. Més poc a l’oli sobre tela. Aquests guaixos sobre paper són extraordinaris, del millor que s’ha pintat a Catalunya en la seva generació. També va ser molt hàbil amb la ploma. Els seus dibuixos, tant els de línia com els de trama, són memorables. Es va autoretratar moltes vegades. Seria interessant veure tots els seus autoretrats, dibuixos, guaixos i olis, junts i per ordre cronològic. Habitualment són autoretrats només de cap. D’aquell cap rotund, gairebé de terra cuita, galtainflat, una mica com un càntir.

Enric Marquès va ser un home apassionat i generós. A París, on treballava en feines diverses, acollia i aconsellava els gironins que hi anaven a raure buscant una escletxa de llibertat. Jo li dec moltes coses. I ara, en aquesta ocasió, vull fer memòria d’ell una altra vegada i retre-li el meu indefectible homenatge.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT