Publicitat
Publicitat

Espanyolitzar

Ja sabem tots quina és la voluntat del ministre Wert. Espanyolitzar els nens catalans perquè se sentin orgullosos de ser espanyols i catalans (bé, això que se sentin orgullosos de ser catalans ho diu per quedar bé, però tant li fa). El que li importa és l'orgull de ser espanyols. Això ho sabem. El que no sabem és en què ha de consistir aquesta anomenada espanyolització. M'agradaria que el ministre s'expliqués una mica, que ens detallés el programa d'aquesta espanyolització i els exercicis a què s'hauran de sotmetre els nens catalans per arribar a aconseguir una tal qualitat moral. Suposo que al programa hi haurà una bona dosi de falsedats històriques, com les que a vegades se senten per les tertúlies de la ràdio i la televisió, com ara que Espanya existeix des del temps dels romans, com a mínim. Suposo que també hi haurà una magnificació de les gestes espanyoles i una disminució de les catalanes. També, suposo, que s'obligarà a llegir a tothora la literatura espanyola del segle d'or fins a fer que el pobres nens catalans acabin avorrits de debò. Tot això és normal en un programa d'aquesta mena. Però per espanyolitzar com cal també caldran hores de disbarats com ara que Madrid és la capital de la dieta mediterrània i, per tant, que el més lògic és que el corredor mediterrani passi per Madrid. Aquest programa seria un programa normal d'espanyolització tradicional, però es tracta d'espanyolitzar per al futur. I aquí caldrà fer passar els nens catalans per un aprenentatge profund tant de la insídia com de la corrupció. I és que no es pot ser un espanyol tal com els concep el ministre Wert sense dominar les arts que han fet gran l'Espanya contemporània.

Jo, que ja tinc una edat, com se sol dir, vaig néixer en un moment que l'espanyolització dels nens catalans era absoluta. Catalunya no existia, i així, si calia posar un exemple de mines, l'exemple eren les d'Almadén i mai les de Súria. El castell per antonomàsia era el de La Mota, i no pas el de Miravet o el de Requesens. I si d'un llac es tractava, l'exemple eren les Lagunas de Ruidera i mai l'estany de Banyoles. Per cims, ens havíem d'aprendre el Mulhacén o el Pico de la Veleta. Per serralades, la Sierra de Gredos o la del Guadarrama. Catedrals, evidentment, les de Burgos, Toledo i Sevilla. Mai les de Girona o Tarragona. Com ens espanyolitzaven! A part dels coneixements generals, un funcionari del Movimiento ens explicava aquella assignatura que es deia Formación del Espíritu Nacional (la nació era Espanya), amb les històries del General Moscardó i la vida i miracles de José Antonio Primo de Rivera, que ens mirava impasible el alemán (com cantàvem en la nostra lletra adobada del Cara al sol , l'himne de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS), ara no recordo si des de la dreta o l'esquerra del santcristo que presidia l'aula. A l'altre costat, evidentment, el Generalísimo Franco. Estàvem tan espanyolitzats que ja havíem après a anomenar aquests dos senyors com "els dos lladres", en una clara visió d'idiosincràsia nacional (d'Espanya)...

Jo he estat un nen intensament espanyolitzat. He cantat que mi camisa azul es como el agua de nuestro mar imperial , he cantat que jo tenía un camarada entre todos el mejor , he cantat a les montañas nevadas i a les banderas al viento , he sofert martiri amb la prosa plena de polvo, ventas, tinajas, adargas i galgos corredores de Don Quijote, tant, que mai no l'he pogut llegir d'una manera normal i penso que potser m'hauria agradat. He sofert cursileries com ara allò de: Huésped eterno del abril florido, / vital aliento de la madre Venus, / Céfiro blando . M'he après reis visigots i batalles glorioses. I per a què? Va servir per a alguna cosa aquell programa d'espanyolització? No, per res. Mai no m'he sentit espanyol. És a dir, en el meu cas, ni la immersió lingüística castellana, ni la Formación del Espíritu Nacional ni la intensa i furiosa espanyolització no van servir de ben res. Senyor Wert, em temo que pot ben estalviar-s'ho.