19/09/2015

Inici de tardor

3 min
Inici de tardor

D’aquí no res s’acabarà l’estiu i entrarem a la tardor, l’estació taciturna que convida a passejar i a pensar. En la nostra societat moderna, és un temps de represa. Les criatures tornen a l’escola, els adolescents als instituts i els joves a les aules universitàries. I tothom a la rutina de la feina, això els sortosos que en tenen. Als boscos, les caducifòlies prenen colors diferents, grocs, vermells, arams, per vestir la seva dansa terminal. Al sotabosc, els bolets treuen el cap entre molses i fullaraca. I és que les fulles cauen i rodolen i s’amunteguen i, amb les plugetes tristes, es van podrint i fan aquella olor meravellosa, inoblidable, que et fa desitjar hores de recolliment i un foc-foquet que et faci companyia. A la tardor, els gossos et miren amb ulls més tristos i busquen més el contacte humà. A les ciutats, la gent va amunt i avall més apressada. La plugeta hi és condemnadament molesta. I si algun migdia el sol escalfa encara un mica, els homes i les dones s’apilonen a les terrasses dels bars i enyoren aquells dies de llangardaix de l’agost quan, estesos a la sorra, se sentien els cossos i es creien joves i immortals. La tardor és l’estació de la mort. Per això és tan trista i per això és l’estació de pensar en les coses que són certes. L’estiu és tot engany, la tardor ens encamina cap a la veritat.

No sé per què, l’altre dia, enmig d’aquella gentada de la manifestació, contenta i feliç i esperançada, se’m va acudir pensar aquestes coses. Ja sé que sóc un esgarriacries, però, com diu en Gerard Piqué, sóc així i no penso pas canviar. Em mirava els nens i els veia ja joves, em mirava els joves i els veia ja adults, em mirava els adults i els veia ja vells. I em mirava els vells, com ara jo, i ens veia a tots morts. Però aquella riuada de gent, amb la gent canviada, continuava viva. Quin any era? El 2035? Encara estaran fent manis?, vaig pensar. Vaig espolsar-me de cop aquests mals pensaments, vaig tornar a la vida que bategava allà amb una esplendor meridiana. A uns pocs metres d’on jo era, uns aixecaven un castell; de tant en tant, un grup cridava allò tan horrorós d’in, inde, independència; després, uns altres tocaven uns timbals que et deixaven eixordat, i, de cop, havíem de posar-nos aquell avionet de cartolina que en deien el punter sobre el cap, tots en direcció a la Meca, això sí, és a dir, al Parlament. Un gos, faixat amb una senyera, estava inquiet, però no gosava bordar. Un noi treia pomes d’una motxilla i les repartia als seus amics. De cop, em vaig sentir superat per aquella situació estranya, el meu jo es va dissociar de mi, vaig entrar en una sensació inesperada, d’identificació amb la massa. Jo ja no hi era, només hi havia aquell riu de gent que, segurament, tampoc no hi era, que ja era també massa, riu, manifestació, voluntat, projecte. Quan se sentia un helicòpter, tothom es posava el punter al cap. I inesperadament va arribar Godot, és a dir, el punter gros. Ja tots pensàvem que no arribaria mai. Anava precedit d’una càmera penjada d’una grua. Una mena d’ocellot desballestat. Va passar volant. I de cop ja no hi era. Ja estava. Algú va començar a marxar. Algú altre va dir: encara no s’ha acabat, falten els discursos. Però jo me’n vaig anar, sense remordiments, perquè, tal com li va contestar un vell que era a prop meu, el discurs som nosaltres... Sí, davant d’una multitud com aquella, els discursos no tenen gaire sentit. Mentre anava, a peu, cap al Born, on em vaig prendre una cervesa que em va semblar prodigiosa, el sol, que havia fet de les seves tot el dia, es va decidir a fondre tots els núvols i a brillar sobre aquell formiguer de formigues blanques que s’anava dispersant per la ciutat. Un any més. Què ens faran fer l’any que ve?, deia una dona. Sí, què ens faran fer?

Però ara entrarem a la tardor, l’estació de la veritat, i votarem la nostra, de veritat. Mentrestant, predico entre els amics la bona nova de la CUP, el futur, i dic el futur perquè és l’única solució per a un país massa ple de corrupció i capitalisme, que ve a ser el mateix. Mentrestant, espero que els arbres es vagin tornant grocs i que les fulles caiguin. Vindrà sant Miquel, l’arcàngel que va plantar cara al dimoni, i vindrà voltat d’àsters, com cada any, aquestes floretes humils, blavoses i amb l’ull d’or. La llum s’anirà esbiaixant, les coses projectaran les seves ombres sobre la terra, cada vegada més llargues. Però per dins, segons com vagin les coses, sentirem la força inconfusible de l’esperança.

stats