Misc 25/01/2014

J.M. Castellet

i
Narcís Comadira
3 min

L'altre dia, a la cerimònia fúnebre de Josep Maria Castellet, mentre el noi Gallén tocava al piano la Música callada de Mompou, vaig tancar els ulls i vaig mirar d'obrir la porta dels records. Van entrar confusos i al seu aire. Quan el vaig conèixer? Això ho tenia clar. Va ser a Eina, el 66 o el 67. Era en aquella preciosa torre del jardí escalonat i els pins esclarissats. Ell va venir a fer una conferència no recordo sobre què. Jo era un jove poeta incipient del tot desconegut per tothom. Quan Castellet va acabar, en el torn de preguntes, vencent la meva timidesa malaltissa, em vaig aixecar i vaig dir: "Senyor Castellet, ¿què opina d'aquest poeta jove, Pere Gimferrer? ¿ Arde el mar és realment bo?" Jo no coneixia en Pere, que acabava de guanyar el Premio Nacional o alguna cosa així i Castellet formava part del jurat que l'hi havia atorgat. Castellet es va desfer en elogis d'en Pere.

Mompou desgranava la seva música i Castellet se'm va aparèixer jovenàs, alt, prim, ja lleugerament escorat a estribord, amb el seu filtre ambarí als llavis, fumant. Per mediació de Gabriel Ferrater el vaig anar a veure a can 62, al carrer Provença, en aquell pis burgès reciclat en oficina. Li portava el mecanoscrit d' El verd jardí. Castellet va estar més que simpàtic, va ser encantador. Després ens vam veure de tant en tant i cada vegada més. Per raons culturals, per dir-ho d'alguna manera, però també per pura amistat. Ara el veia sopant a casa amb Modest Prats. Vaig fer un ossobuco amb tots els ets i uts, fins i tot amb les anxoves triturades a la salsa. O dinant, també a casa, amb la Isabel, l'Albert Ràfols i la Maria Girona. "Menjo de tot, menys sardines", em va dir. És curiós que en un funeral, vaig pensar, els records que et vénen al cap són records d'àpats. La vida és insistent i el de la supervivència afegida al plaer, el del gust i el de l'amistat, són els primers records que t'assalten. No vaig fer sardines, esclar. Un bou a la borgonyona, vaig fer. D'aquests àpats em ve als escenaris de la meva memòria la vegada que ens va convidar a dinar al Reno perquè coneguéssim Octavio Paz. Se li va acudir que ens faria gràcia. Pensava a fer-te feliç. I revestia la seva delicadesa amb un cert sentit de l'humor una mica foteta. També recordo un dinar al Bulli quan, després de tretze plats, va deixar anar: "Esplèndid, ara deu venir el plat calent..."

El noi Gallén va insistint. La música de Mompou és tan neutra, tan de coixí de fons! Ara la meva memòria se'n va als àpats que fèiem al Sí Senyor, que ja no existeix, tots els del consell de la col·lecció Poètica, amb J.F. Yvars. Ell sovint també hi volia ser. Venia a les meves exposicions i si jo no hi era deixava una nota escrita. Una vegada em va comprar un dibuix. Una roca passada per una forta operació geomètrica. El tenia penjat al seu despatx de la 62. On deu haver anat a parar?, penso, amb tots els canvis i el desori actual... Castellet era una mica com aquella roca del meu dibuix, resistent, fonamental, passat per un bany geomètric dels sentiments, una mica distant, que no fred. En el meu cas, sense confidències. Present, això sí. Carregat amb un càlid batec d'afecte. Ara el recordo en un acte a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona on va parlar del meu llibre sobre Girona. ¿Cal dir que en va parlar molt bé? No, esclar, i és que Castellet era un cavaller. Em va repetir que el llibre li havia agradat molt, però si no li hagués agradat tant, també n'hauria parlat molt bé. Castellet era elegant i educat. Podies confiar-hi, mai no et sortiria amb una atzagaiada.

El funeral continuava. El va pensar ell mateix. Mompou i Eliot. Després, vaig sentir algun comentari: "Podia haver triat Espriu". No, Castellet va voler marcar distàncies, com solia fer. Ell havia estudiat Espriu i em renyava quan jo li deia que Espriu era un poeta dolent. "Això és que t'has deixat influir pels Ferrater", replicava. Jo estic segur que s'adonava perfectament de les mancances d'Espriu i la seva elecció d'Eliot era significativa. Esclar que hauria pogut triar Carner, però Castellet tenia un punt d'esnobisme cosmopolita generacional i Eliot li oferia la solució perfecta. "Les paraules es mouen", va escriure Eliot. Sí, en el funeral, les paraules d'Eliot es movien, anaven travessant el temps, marcant-lo. "La música es mou", també va escriure Eliot, i Mompou també travessava el temps. Castellet ja era a l'altra banda, en la nit sense termes i sense afegidura, per dir-ho amb les paraules exactes de Carner.

stats