Matí d'estiu
L'agost ha cremat amb focs calitjosos. La llum és pesant, enterbolida. El món està cansat. Les nits són impossibles. Els dies, durs. Però cal fer cas omís d'aquestes coses, il faut tenter de vivre , va escriure Valéry, cal intentar de viure. I què podem fer, en un dia com aquest, per ser una mica feliços? Per començar, anar al mercat. Si hi vas aviat, a fora, a la plaça, encara hi ha una certa fresca que emana de les verdures acabades de collir. Primer cal fer una ullada, veure què tenen uns i què no tenen els altres. La Victòria avui té fesolets esclovellats, tan tendres que encara són verds. Bullits, amanits amb un raig d'oli d'oliva i un pensament de vinagre, acompanyats d'un parell d'anxoves, poden ser gloriosos, penso. Però, al davant, en Joan porta unes albergínies precioses, mitjanetes, d'un color morat fosc, turgents, i uns pebrots encara no vermells del tot, amb clapes verdes, carnosos. Ara m'imagino una escalivada abundant, afegint-hi unes cebes. I hi deixo el parell d'anxoves, que també hi van meravellosament bé. La Dolors de Can Rusques té unes mongetes tendres finíssimes, i uns carbassonets d'aquells blancs, petits petits. També em sedueix la combinació. Les mongetes i carbassonets al vapor, al dente , i, esclar, amb les esperades anxoves. Què faig? En Climent té unes patates llises, petites, que, bullides amb pela i fredes, també farien una feliç companyia a les anxoves. Perquè una cosa la tinc clara, vull anxoves!
¿I si amb aquesta calor ens deixéssim d'un entrant cuit? Penso en un entrant cru. La Felícia és la reina de la tomata. En té de tota mena, més madures i més verdaloses, d'acabades de collir i de reposades, com diu ella. Per a què les vols, pregunta, per sucar pa, per amanir, per fer salsa, per fer confitura, per conserva, per fer al forn? Les vull per amanir, però maduretes, ja ho saps, li dic. Llavors, et donaré les borsalino , em fa. I un parell de les de tota la vida, rodones, amb l'ull groc. I va triant. I, de cop, diu: ja en tens prou. I encara que jo li digui que en vull més, que tinc gent a dinar, que així no hi hauré de tornar fins d'aquí un parell de dies, ella, tossuda, repeteix: ja en tens prou. I d'aquí no la treus. Les reines ja se sap, els agrada manar. Una bona amanida de tomata, pelada, amb un parell de cebes tendres de Figueres, esclafades, i un bitxo, també em lligaran perfectament amb les anxoves potents, gustoses, de carn vellutada, amb oli i un pensament de vinagre... Entro al mercat. La Sara té uns penegals grossos, frescos, vermells, que em miren amb aquells ullassos grocs... Me'ls imagino en un suquet, amb un grapat de crancs. O també al forn, sense res, amb una maionesa lleugerament tocada d'all. I per postres? Vaig a veure en Miquel Donaire, que ven fruita i és un seriós i esplèndid ballarí de flamenc. La seva mare em ven uns préssecs durans preciosos. Tallats i macerats en vi negre i una mica de sucre, faran unes postres delicioses.
Resolt el dinar, desades les coses, amb l'estuba que fa, no hi ha res com submergir-se en les aigües netíssimes de la platja del Riuet. Sorra granada, aigua profunda i fresca. Olor de resina. Ventet fi de garbí. Ajagut a la sorra, m'endormisco tènuement.
És el moment de deixar anar el cervell, que campi per on vulgui.
I per on campa? Avui campa pel MNAC. Ara diuen que hem de canviar-li el nom, que el que té no ven. Això és indiscutible. T'ennuegues cada vegada que intentes pronunciar-lo. Hi ha qui diu menac , hi ha qui manac , qui emanac . Impossible. Jugo a trobar un nom nou: la m no li puc treure, perquè és un museu, la c , tampoc, perquè el museu és d'art de Catalunya. I la a , tampoc, perquè el museu no és pas de sabates. L'única lletra que puc treure és la n . Fora la política dels museus! Si és de Catalunya i Catalunya és una nació, el museu ja és nacional per definició. Llavors em queda MAC. Em sembla plausible, fàcil i bonic, perquè un mac és un còdol, una pedra polida pels anys i els elements. El sol crema. Me'n vaig a l'aigua. Si el món fos tan senzill com ficar-se a l'aigua, tan transparent com aquesta aigua d'avui. Torno a la sorra, torno a l'endormiscament. MAC, però, pot llegir-se com a Museu d'Art Contemporani, per tant, és enganyós. I si a sobre hi hem d'afegir la B de Barcelona, tenim MACBA, que ja existeix. Mala cosa. Vaig jugant amb les lletres: MUCANART, MUCART, MACA. Res, quin horror! Per què no ho deixem com està i hi posem un transport còmode? Potser la solució és tan fàcil com aquesta. Torno a l'aigua.
