Meditació de febrer

S'acaba el febrer, aquest mes estrany, sempre més curt que els altres, un mes fred, mes en què acostuma a nevar. L'altre dia, entre Llagostera i Sant Feliu de Guíxols, la Selva s'oferia a la vista amb tot la seva esplendor. Els masos, quiets, com apagats, en una calma intensa, els canyars, secs, i les mimoses, retallades sobre el cel blau i dur de la tramuntaneta. Les mimoses, en aquesta època de l'any, que és quan acostumen a florir, carreguen l'aire de presagis esperançats. Què ens portarà el març, el març marçot, que mata la vella a la vora del foc i la jove si pot?

Ara no em preguntin per què, però, de cop, penso en el PSC. On és, penso, aquell PSC d'antany? Aquell PSC que era un partit català, ple de catalans, portat per catalans, aquell partit de Joan Reventós, d'Alexandre Cirici, de Narcís Serra, de Pasqual Maragall, de Raimon Obiols, d'Antoni Dalmau, de Jordi Font i, esclar, de Joaquim Nadal, de Montserrat Tura. Aquell PSC que era i volia ser un partit d'aquest país, un partit d'esquerra, un partit socialista d'aquest país?

Recordo que quan jo era jove i freqüentava (no gaire) les classes de sociologia de l'art d'Alexandre Cirici, un dia vaig discutir amb ell sobre la conveniència de la unió dels socialistes catalans amb el PSOE. Ell ho defensava, per no crear la famosa fractura social. I per raons estratègiques de perspectiva de guany d'escons, com llavors es deia (recordo com Josep Maria Vallès i la pobra Rosa Virós es passaven hores i hores comptabilitzant aquestes perspectives). Jo, que no tinc ni de lluny un esperit polític gaire fi, li deia, a Cirici, que potser era millor fer un partit socialista català, sense lligams amb el PSOE, un partit d'aquí, un partit que, de moment, potser seria modest però que aniria creixent i guanyant vots, que el país, per llei de vida, s'anava fent jove i que els joves, potser, calia esperar-ho, serien més d'esquerra. I que el matrimoni amb el PSOE acabaria devorant el cònjuge més pobre. Els rics sempre guanyen. I això és el que ha passat.

A vegades, he fet broma sobre la sigla PSC. He dit que la C ja no es refereix a Catalunya sinó a Cornellà o a Santa Coloma. És una broma, però la veritat és que la catalanitat de la C del partit socialista s'ha evaporat. Els antics pesos pesants del partit, els que marcaven la seva catalanitat, on són? Uns s'han mort, és evident, això també és llei de vida. Els altres estan perduts en càrrecs més o menys privats i dormen en la pau dels seus retirs daurats. I el pobre Pasqual Maragall, maltractat fins a límits imperdonables, ara és celebrat pel partit que el va matar políticament, pel fet que està malalt. I Joaquim Nadal, incomprensiblement, encara es vol fer fort en aquest lligam amb el PSOE.

Jo crec que el PSC, el de la C catalana, s'ha acabat. I com que crec que és indispensable un partit socialista català, penso que ha arribat el moment o bé de l'escissió amb el PSOE o bé de fundar potser un PSSC, és a dir, un Partit Socialista Sobiranista de Catalunya.