Misc 03/11/2012

Meditació de novembre

i
Narcís Comadira
3 min

Abans-d'ahir va ser Tots Sants, ahir el Dia dels Morts, avui, per sort, no és res. Un dissabte qualsevol, el primer de novembre, aquest mes trist i emboirat, ple de fulles seques i esgarrifances. Un bon dia tranquil per meditar. Els codonys han madurat, les magranes també. Les castanyes són plenes. A les parades dels mercats s'apilonen els moniatos. Hem menjat panellets, aquestes dosis perfectes de massapà i records. Els de pinyons, gloriosos, els d'ametlla i avellana, els de cafè i codonyat, els de coco i de cafè... Més tous o més secs, els panellets són, sí, petites porcions de memòria que tornen cada any. Són memòria elaborada. Moniatos i castanyes són records més primaris, però ningú no fa escarafalls davant d'uns moniatos caramel·litzats, amb mantega i sucre, ni menys davant d'una castanya portada a la seva màxima perfecció, el marron glacé . La castanya, que ha sortit del seu eriçó punxent, s'ha convertit, per art de màgia i de paciència, en aquesta meravella de memòria sofisticadíssima, proustiana.

Aquestes delicadeses tenen un fort component conventual, excepte els marrons glacés , que són cosa més de saló. Totes arriben aquests dies de novembre i tornen cada any, lligades als sants, als morts i a la seva memòria. Això és l'obertura del mes. Com més dies passin, més ens endinsarem en les fredes tenebres, en el temps nu i glacial dels arbres despullats i dels freds insalvables. Vindrà l'Advent amb els seus naps i els cels que deixen caure una rosada d'esperança: Nadal al fons, amb més massapans i licors dolços de velles confiances perdudes. Aquest any el novembre acabarà amb unes eleccions que no són pas de cap manera com les altres. El país, exhaust, gairebé exsangüe, ha dit prou -ho va dir l'Onze de Setembre- i ara es veurà, amb la realitat dura dels vots a les urnes més que no pas amb els somnis onejants de les estelades, quanta gent està disposada a anar endavant cap a un canvi radical, cap a un país nou.

Hem de votar Convergència? Hem de votar Esquerra? A mi m'agradaria que poguéssim votar també el PSC, però això és impossible. El PSC ja no existeix i el que en queda és una vella dama terminal que busca desesperada ineficaços maquillatges patètics. El vell PSC català ja és només una sucursal del PSOE, és a dir, un partit espanyolista.

Mai no he votat Convergència. Una vegada vaig votar Esquerra, però aviat va perdre, per mi, tota credibilitat. Què hem de fer, els catalans? Què hem de fer per sortir d'aquest ofec que ens causa la pressió de la bota espanyola sobre les nostres vides i el nostre futur? Jo crec que hem de votar, com més millor, per sortir d'aquesta situació impossible, i crec que el president Mas és qui encapçala, amb una dignitat encomiable, aquest moviment esperançat de camí cap al futur. Malgrat Convergència. De fet, m'agradaria que els que aposten per aquest camí fessin un front comú, més enllà dels partidismes antiquats i de les velles lluites inútils. Som en una situació d'emergència i cal unir forces i no pas esmicolar-les. M'agradaria que votar Mas no fos votar Convergència, sinó votar Catalunya. Jo votaré Mas perquè confio que la força d'aquesta vida nova del país, que ell encapçala, el farà allunyar de les resclosides cavorques convergents, massa plenes d'interessos obscurs i tan poc proclius a la cultura. Somio? Sí, però estic disposat a somiar.

El trist novembre em fa veure fantasmes que retornen. El fantasma de la vella Espanya rància i castradora que es prepara una vegada més per aniquilar Catalunya, el de la incomprensió visceral, el de la mentida instaurada com a veritat absoluta, el del menyspreu i la riota.

Ningú no ha alçat la veu, a Espanya, per defensar Catalunya. Cap dels preclars intel·lectuals que habitualment divaguen pels conceptes de llibertat i justícia. On són? Tots callen. Tanta por tenen? ¿Tots són franquistes? ¿No n'hi ha cap que pensi que potser aquesta multitud que crida que ja n'hi ha prou, que no pot més, podria tenir una miqueta de raó, només una miqueta? Cap.

stats