Hivern

Tot això que ha passat aquests últims dies em té del tot desconcertat

Hivern / SANTI IGLESIAS

Som en ple hivern. I encara que als migdies el sol pugui escalfar discretament, els vespres i els matins són freds. I en algun lloc són glacials. I tot i que el dia s’hagi allargat una mica, foscor i tenebra imperen. L’altre dia, una amiga em va dir que ja havia vist una mimosa florida. També els ametllers esclataran aviat i amb les seves blondes esclarissades alegraran els hortets suburbials minúsculs dels ocis del diumenge. Tot això és un senyal, esclar, un senyal d’una primavera que ha de venir per força. Carner, al poema Deixia de gener, en un núvol rosat, un d’aquells núvols com suspesos en el blau clar de la posta, un altocúmulus lenticular, hi veu com una ploma de flamenc amb què el cel ha signat que té la primavera emparaulada. És un acord del qual s’han de definir els detalls, però si ja està emparaulada hem d'esperar que arribarà. 

Com m’agradaria tenir la llibertat emparaulada tal com hi tenim la primavera. La llibertat, la sobirania, la independència

Com m’agradaria tenir la llibertat emparaulada tal com hi tenim la primavera. La llibertat, la sobirania, la independència. Això seria una ferma penyora que la justícia deixaria de fer els seus malabarismes, que deixaria d’operar amb artimañas i triquiñuelas. Bé, la justícia espanyola podria continuar fent el que li semblés, però no ens afectaria perquè la justícia catalana, independent i lliure, podria actuar amb rectitud i racionalitat. 

Tot això que ha passat aquests últims dies em té del tot desconcertat. El Tribunal Suprem pregunta al Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea si Oriol Junqueras té immunitat. Aquest tribunal contesta que sí. Aquesta immunitat impedia al tribunal espanyol jutjar-lo. El tribunal espanyol, però, sense esperar la resposta d’Europa, el va jutjar i va dictar una sentència durament condemnatòria. I quan Europa diu que Junqueras tenia immunitat, Espanya diu que està condemnat (cosa que no podia fer sense saber si Junqueras tenia immunitat). Llavors, Espanya fa saber a Europa que Junqueras està condemnat i demana que la immunitat es retiri i que se li negui la condició d’eurodiputat. I Europa (no et pots fiar de ningú, i menys d’un italià) fa cas de la justícia espanyola. Quin desori, quin galimaties. I el pobre Junqueras, empresonat per tretze anys, complirà fins a l’últim dia de la condemna. Per altra banda, com s’entén això? ¿El règim penitenciari no està en mans de la Generalitat? ¿La consellera de Justícia no és del partit que presideix Junqueras? ¿No el podria posar en llibertat? ¿No podria aplicar a tots els presos això que en diuen el tercer grau? ¿Si pot, per què no ho fa? ¿I si no pot, això és tenir competències penitenciàries? 

Males llengües diuen que Junqueras està bé a la presó. Segurament li recorda la vida conventual del franciscà que segurament, potser sense saber-ho, hauria volgut ser. La idea de convertir-se en màrtir, diuen, li agrada profundament. Ser el segon president màrtir de Catalunya. D’altra banda, els d’ERC sempre tenen Espanya al cap. ¿No poden desconnectar d’una vegada i actuar com si ja en fóssim fora? Sempre m’he preguntat per què Junqueras no va marxar a l’exili. Potser no volia ser igual que Puigdemont. Tractant-se d’enfrontar-se amb Espanya, hauria d’haver sabut quin final li esperava. En fi, jo dec ser molt tonto, però no entenc res. 

ERC, un partit que, malgrat tenir el líder empresonat, pacta i ajuda a formar govern al partit que el té a la presó, al partit que va defensar l’aplicació de l’article 155. Quina contradicció! Ja ho sé, que la política no té memòria, però una mica n’hauria de tenir. Què n’espera treure de tot això, l’històric partit? I no per a ell mateix, sinó per al país. I si és que han pactat d’amagat algun petit benefici, ¿de debò es creuen que algun dia arribarà? No, evidentment que no. Però mentrestant poden anar a remenar la cua a Madrid, i això els fa creure importants. Tot el que no sigui la unitat dels independentistes és picar ferro fred. Però, al capdavall, potser cal preguntar-se, ¿és ERC un partit independentista?

L’hivern, que convida a estar-se a casa, a llegir i a meditar, m’ha fet pensar totes aquestes coses. Però demà al matí, que espero que faci sol, sortiré a veure si més amunt de Sarrià veig un ametller florit o una mimosa tota empolsinada de sofre. I al captard, si veig algun núvol rosa suspès a l’aire de l’alta tarda, m’ho prendré com un senyal. El senyal d’una primavera meteorològica emparaulada i, potser, si és que em sento una mica optimista, el senyal d’una primavera política que s’està preparant malgrat els polítics, i que no trigarà excessivament a arribar.