13/02/2015

En Paco

3 min

Fa un parell de setmanes va morir, amb noranta-dos anys, aquell que jo considero un dels escultors catalans més importants de la segona meitat del segle XX, Francesc Torres Monsó, en Paco per als amics i gairebé per a tothom del món de l’art, a Girona. Magre, irònic, amb un envejable sentit crític, ha travessat setanta anys de la història de la nostra escultura amb el seu aire escèptic i com desmenjat que no li ha impedit d’anar construint una de les obres més sòlides i interessants del seu temps. Des d’una escultura d’arrel noucentista fins a les darreres construccions i instal·lacions postconceptuals. Posseïdor d’un envejable ofici, se les va heure amb la pedra, l’alabastre, el bronze, el poliuretà, la silicona, la fibra de vidre, la fusta, la fòrmica i altres materials moderns que van servir els seus projectes i dissenys dels darrers quaranta anys. La seva edat del bronze, diguem-ho així, per mi és la més reeixida de tota la seva obra. Des del meravellós Picapedrer fins al contundent Picador, des del grup de dues dones del monument a Carles Rahola, a la Rambla gironina, fins al Petit personatge, transcorre una dècada d’una intensitat impressionant i no igualada en l’escultura del nostre país. La forta geometrització de les primeres peces d’aquesta dècada dóna pas a una expressivitat inoblidable que acaba en la simple, gairebé etèria, presència real de les darreres. I després què? Després, la crisi. La crisi provocada per la ràpida immersió de l’art del nostre país en els corrents conceptuals i crítics. En Paco va estar dos anys sense saber què fer. Però la modernitat el va salvar com a artista. De tota manera, jo em quedo amb la seva llarga dècada prodigiosa. I això no vol dir que menyspreï tot el que ha vingut després. Perquè aquestes obres més crítiques, sempre deixant a part la seva càrrega de denúncia i oblidant la seva, a vegades, simplicitat excessiva, que les acosta al món de l’acudit, rares vegades han oblidat la contundència formal que en Paco va aprendre de jove amb els seus mestres directes: Monjo i Clarà. I, sobretot, del seu mestre llunyà Aristides Maillol.

Vaig conèixer en Paco en la meva joventut. Vaig ser acollit per ell i per la Rosa, la seva dona, amb amistat i hospitalitat (la Rosa salava unes anxoves delicioses) i van ser moltes les estones passades al seu taller o al seu pis del damunt, xerrant, sovint amb en Lluís Güell, que malauradament tampoc no hi és. Alguns diumenges, anàvem d’excursió amb la colla d’artistes gironins, l’Emília Xargay, en Fita, en Vila i Fàbrega, etc., a la qual en Lluís Güell i jo ens vam afegir. Era el moment de les adequacions de les esglésies a la normativa conciliar, i com que tots, qui més qui menys, vam remenar-ne alguna, anàvem a veure les obres de l’un o de l’altre. En Paco va fer un santcrist filiforme, fos en bronze, una mica giacomettià, per a la parròquia de Fontcoberta, si no ho recordo malament. I una marededéu meravellosa, tan sagrada però tan abstracta que no va trobar qui en pagués la fosa en bronze i així es va quedar sense cap destinació litúrgica.

En Paco havia de viure, esclar, i el seu domini de la ceràmica el va portar a la producció artesanal de tasses i plats, cafeteres i teteres, gairebé sense pes, com alades, esmaltades en tons pàl·lids, grisos o beixos. La seva producció es venia exclusivament a Gres, una botiga de mobles barcelonina, pijocatalaneta, que ja no hi és. Una vegada em vaig aprofitar del seu saber ceràmic i del seu forn per fer un mural per a la biblioteca de Sils. Amb en Paco sempre aprenies coses. Quan la Dolors i jo ens vam casar, li vam comprar una escultura que sempre m’havia agradat molt. Es tracta d’una dona dreta, d’anques robustes i ventre rodó, una mena de venus prehistòrica que se sosté per uns turmells finíssims. Una altra vegada li vam portar al taller Joan Ferraté. Aquest s’havia enamorat d’una peça d’en Paco, Teorema, que havíem vist en una exposició. I l’hi va comprar. En Paco admirava Joan Ferraté i fins i tot tenia un article seu de diari clavat amb una xinxeta a la paret del taller, sobre la taula de treball. Aquella taula era un poema, com se sol dir. Plena de coses, de pols de guix, d’eines, maquetes i innumerables papers a la paret.

Després la vida ens va separar. Cada vegada el vaig veure menys sovint. A vegades, quan anava a Girona, el trobava: què, Paco, com va? I ell: ja ho veus. La darrera vegada amb prou feines em va sentir: era absolutament sord. Només sentia les veus interiors.

stats